Escritos Joan Martí Jovell

Quan la segona onada feminista va sacsejar el món occidental als anys seixanta, no ho va fer en silenci. Va ser un terratrèmol cultural protagonitzat per dones que es negaven a habitar els destins que la biologia i la tradició els havien assignat. En aquell context de ruptura i ebullició col·lectiva, una manera de pensar el feminisme va prendre forma: exigent, situada, incòmoda i profundament necessària.

Aquesta manera de veure el feminisme parteix d’una imatge senzilla però reveladora: la rosada que puja de la terra, es condensa en núvols i torna a caure com a pluja. Si en aquest cicle perd l’olor a terra, ja no li serveix. El feminisme mai no ha de perdre aquesta olor. Sempre ha de tornar al cos, a l’experiència concreta, al que s’ha viscut abans de ser nomenat.

El punt de partida és una idea que sembla simple però que té conseqüències profundes: no existeix una manera neutral de mirar el món. Sempre hi ha un cos darrere de cada mirada, i aquest cos té una història, un color de pell, una classe social, una manera d’estimar. Reconèixer-ho no debilita l’anàlisi feminista, el fa més honest.

Durant molt de temps el feminisme va parlar en nom de «les dones» com si totes compartissin la mateixa experiència d’opressió. Aquesta manera de pensar va venir a dir que aquella generalització era, en si mateixa, un problema. Quan es parlava de «les dones» en abstracte, en realitat es parlava d’un tipus molt concret de dona: blanca, occidental, heterosexual, de classe mitjana. Les altres quedaven subsumides en una categoria que no les representava, o directament invisibilitzades.

La resposta no va ser abandonar el feminisme sinó exigir-li més rigor. Demanar-li que reconegués com les diferents formes d’opressió —el racisme, el classisme, la homofòbia, el sexisme— no funcionen per separat sinó entrellaçades. Una dona negra no experimenta el racisme per una banda i el sexisme per l’altra: els viu simultàniament, d’una manera que no es pot reduir a cap dels dos per separat. Aquesta idea, que avui es coneix com a interseccionalitat, té les seves arrels directes en aquest corrent de pensament.

També va qüestionar alguna cosa que semblava donada: que l’heterosexualitat és simplement l’orientació natural de la majoria. Es va proposar, en canvi, que l’heterosexualitat funciona com una institució, sostinguda per pressions socials, culturals i econòmiques que fan molt difícil o costós sortir-se’n. Des d’aquí, el lesbianisme va deixar de veure’s com una identitat minoritària que el feminisme havia d’incloure amb generositat, i va passar a entendre’s com una posició política que il·lumina de manera especial com funciona el control sobre les dones. Aquesta idea va influir enormement en el que avui anomenem teoria queer i en els debats actuals sobre orientació sexual i identitat de gènere.

Una altra aportació fonamental va ser la manera de tractar els silencis. No com a simples absències sinó com a efectes del poder. El que no es diu, el que no es nomena, el que desapareix de la història, no desapareix sol: algú o alguna cosa ho esborra. El feminisme actual va heretar aquesta sensibilitat quan recupera figures oblidades, quan denuncia que les obres de les dones han estat sistemàticament menystingudes, quan assenyala que cada generació feminista tendeix a reinventar la roda perquè se li ha tallat l’accés a les seves pròpies tradicions. La memòria feminista com a pràctica política té aquí un dels seus fonaments.

La insistència a partir de l’experiència concreta, del cos, del que s’ha viscut, també va deixar una empremta duradora. El feminisme contemporani desconfia dels grans relats abstractes precisament perquè va aprendre que aquests relats tendeixen a universalitzar l’experiència de qui ja té poder per parlar. Els testimonis, les narratives personals, l’escolta de les veus més marginalitzades dins del propi moviment: tot això té arrels en aquesta manera d’entendre on comença el pensament polític.

I potser el més vigent sigui la incomoditat que aquest corrent introdueix cap endins del propi feminisme. No només cap al patriarcat, sinó cap a les mateixes feministes. La pregunta de qui parla, des d’on, a qui representa i a qui invisibilitza sense adonar-se’n és una pregunta que el feminisme actual es fa constantment, de vegades amb tensió, de vegades amb conflicte obert. Els debats sobre raça dins del feminisme, sobre classe, sobre les diferències entre el feminisme del nord global i el del sud, sobre qui té micròfon als espais feministes i qui continua sent silenciada dins d’ells: tot això és l’herència viva d’haver après que el lloc des d’on es mira no és un detall secundari sinó el punt de partida de tota anàlisi honesta.

El que aquesta manera de pensar el feminisme va deixar no és un conjunt de respostes sinó una forma de fer preguntes. Una forma que es nega a donar per resolt el que encara està obert, que desconfia de la comoditat de les pròpies certeses i que entén el treball polític com quelcom que sempre comença per mirar-se a una mateixa amb la mateixa exigència crítica amb què es mira el món.

Joan Martí Jovell