Escritos Joan Martí Jovell

De fet, és una cosa que, així com a la novel·la darrere de la Rodoreda —quanta guerra—, amb el pròleg subtil d’aquella novel·la, la Rodoreda diu: per què no escriure una novel·la de guerra amb poca guerra, on la guerra sigui només la remor de fons? Jo tinc la sensació que tot el nostre catàleg és gairebé un catàleg de novel·les en què la guerra no necessàriament és protagonista, però, en tot cas, cueja per tot arreu i és el marc que acull les vides que transcorren en aquestes novel·les. Realment, la guerra i la novel·la és un duet que m’interessa molt especialment.

Em sembla que una de les coses que jo em pregunto quan estic llegint —o quan he llegit, més aviat— una novel·la escrita des de la vivència de la guerra, perquè estem parlant d’això, estem parlant d’autors que escriuen una vivència que és la guerra, és des d’on escriu aquest autor. Si escriu immediatament després d’aquesta vivència —com, d’alguna manera, escriuen certs autors que han viscut la deportació sobre la deportació—, és a dir, autors que escriuen la guerra des de la ferida fresca, que deixen de combatre i immediatament escriuen.

El primer que em ve al cap és un autor israelià que es diu Yizhar, autor d’una novel·la brevíssima publicada en castellà per Minúscula, que recomano moltíssim; és de les novel·les de guerra més punyents i més decidides que he llegit mai. Una de les coses que planteja escriure immediatament després de la guerra és el propòsit. Per què algú que acaba de fer la guerra escriu sobre la guerra?

En el cas de Hirbet Hiz’a, com us deia, és una novel·la breu escrita per un autor israelià immediatament després d’una operació que forma part del que els palestins anomenen la Nakba —la catàstrofe—, que és quan es crea l’estat d’Israel el 1948. Les tropes de l’exèrcit israelià van als pobles de Palestina, expulsen la població civil, ocupen aquests pobles i en molts casos gairebé tots els arrasen. Va ser una gran operació militar, i es dona el cas excepcional d’un soldat de 22 anys, l’Yizhar, que immediatament després de tornar de campanya escriu una novel·la absolutament remarcable i la publica immediatament, que és una manera de deixar constància en el moment mateix del fet. Es pot dir que el fet encara no ha acabat quan ell escriu.

Deixa constància de què està sembrant el jove estat d’Israel en el seu fonament: aquesta expulsió, aquesta enorme injustícia. I això ve escrit per un soldat que, d’altra banda, farà carrera política, serà diputat, membre de la Knesset i fins i tot ministre; és a dir, d’algú que no és un antisistema i que s’ha de fer sentir des de dins d’Israel per dir tot allò que ha passat.

Comento això perquè, en el fons, les novel·les de guerra plantegen el propòsit. Ara bé, què passa quan un autor que ha fet la guerra escriu deu o quinze anys després sobre l’experiència de la guerra? Aquí em ve al cap una altra novel·la que crec que és molt encantadora, fascinant i gran dins del repertori de les novel·les de guerra: Catch-22, de Joseph Heller. És una novel·la que ell va començar ben bé una quinzena d’anys després d’haver estat soldat nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, i que va trigar una colla d’anys a publicar, tant que va sortir en plena guerra del Vietnam. La crítica que ell feia des de l’experiència de la guerra dels anys quaranta va coincidir amb el moment en què els Estats Units emprenien una altra guerra, i de fet va ser una novel·la molt important per als qui combatien contra la guerra del Vietnam als Estats Units.

Aleshores, si arribem a Incerta glòria —que és la novel·la que ens ocupa ara—, a quin grup pertany? Al de les novel·les que s’escriuen quan encara les brases de la guerra són calentes, o al de les novel·les que s’escriuen quan la guerra comença a ser una cosa que pertany al passat personal, quan ja hi ha la distància del temps?

I aquí ve la paradoxa, perquè Incerta glòria té una història molt accidentada, que té a veure naturalment amb la història col·lectiva i amb la història del seu autor. El cert és que fa de mal dir; el que podem dir és que l’autor comença a escriure-la pels volts de l’any 48, quan torna de l’exili i retroba uns amics i unes cartes escrites quan ell era al front. Aquí és el punt de arrancada. Entre el 39 i el 48 passen anys; podríem pensar que Incerta glòria és escrita des de fora de la guerra, com que hi ha una distància temporal, i és una realitat. Ara bé, s’hi ha d’afegir encara un element: Incerta glòria és una novel·la escrita per algú que no només ha perdut la guerra, sinó que l’escriu des de dins de les conseqüències de la victòria enemiga, des de la dictadura —una dictadura que és l’afirmació de la seva derrota.

El que ens podem preguntar és en quina mesura una guerra acaba per a un vençut que es troba atrapat en les conseqüències de la seva derrota, atrapat políticament i socialment. Per tant, jo tinc la sensació que Incerta glòria és una novel·la escrita en una doble situació: el temps ha passat, sense cap mena de dubte, però és com si no acabés de passar. I insisteixo, perquè un dels elements que cal tenir present quan es parla d’Incerta glòria és que és escrita contra un règim i sota un règim; és a dir, l’autor no pot ignorar de cap manera que escriu sota censura, i si escriu sota censura és perquè allò que escriu —i ell ho sap— pot fer mal, pot ser una arma, i vol ser una arma.

Hi ha un propòsit en Incerta glòria que em sembla molt clar: el de deixar constància de tot allò que la victòria franquista ha volgut esborrar. No és ni de bon tros l’únic propòsit, no resumeix la dimensió de la novel·la, però no hi ha cap mena de dubte que escriure aquella novel·la vol dir cometre aquest acte.

M’agradaria llegir-vos un fragment d’un llibre de Coetzee que es diu Contra la censura, un conjunt d’assajos sobre autors que van escriure sota censura, que és apassionant. Té un fragment que us llegeixo perquè crec que val la pena de tenir-lo present si pensem en l’escriptura d’Incerta glòria. Diu Coetzee:

Els artistes, segons l’explicació de Freud, són persones que poden dur a terme un recorregut —una visita per la col·lecció interior de feres— amb un cert grau de confiança i sortir-ne quan ho desitgen, més o menys il·lesos. De l’explicació de Freud sobre el treball creatiu en trec un element: que una certa mena de creativitat comporta evitar, domar i explotar parts bastant primitives del jo. No es tracta d’una activitat especialment perillosa, però sí delicada. Cal invertir anys de preparació abans d’inserta els codis, les claus i els equilibris correctes i poder entrar i sortir del zoo més o menys lliurement. També és una actitud molt privada, tan privada que gairebé constitueix la definició de la privacitat. Com estic amb mi mateix. Domar els jos interiors, aconseguir que treballin per tu, fer-los productius, comporta un esforç complex per complaure’ls, fer-los qüestionar, extorsionar, festejar i alimentar, i de vegades matar. I és que l’escriptura no procedeix només del zoo, sinó que hi torna. És a dir, que en la mesura en què escriure és transaccional, les figures d’arran d’aquí per a les quals escrius també són figures del zoo. Per exemple, la figura de la Mare. Imagineu-vos doncs un projecte literari que fa una transacció amb una figura de la Mare. I imagineu-vos què pot arribar a passar si en aquesta transacció s’introdueix de manera enèrgica i innegable una altra figura del lector: el censor, calb, vestit de negre, amb la boca arrufada, el llapis vermell, la irritabilitat i l’actitud de repressió. El censor, de fet, és un acòlit crònic de la figura del pare. Llavors, l’equilibri del drama interior curosament construït resultarà destruït en la seva totalitat, i destruït d’una manera que difícilment tindrà adob, ja que com més procures ignorar el censor, més se t’empeny. Treballar sota censura és com viure en la intimitat d’algú que no estimes, d’algú amb qui no vols cap mena d’intimitat. Un lector que viola la intimitat, que fa fugir la figura del lector estimat o festejat i llegeix les teves paraules amb reprensió i actitud de censura. L’escriptor sota censura sofreix l’abraçada d’un cos que detesta.

A mi, aquest text em sembla especialment útil per pensar aquests aspectes d’Incerta glòria. És una novel·la que s’escriu cedint la paraula successivament a tres personatges que la prenen en primera persona. Per tant, si pensem en aquests jos que són les feres del zoo de què parla Coetzee, diria que el gran art de Joan Sales en aquesta novel·la és haver sabut relacionar-se, com pocs, amb els animals del seu zoo personal. L’escriptor sota censura els vol buscar i construir com a personatges plens, amb una considerable autonomia. Al mateix temps, no hi ha cap mena de dubte que en aquesta transacció de què parla Coetzee —entre l’escriptor i el seu lector ideal, el seu lector íntim— hi ha la figura de la Mare.

Sense cap mena de dubte, Joan Sales, que va viure els anys 37, 38 i 39, construeix uns personatges que són gent de 20 anys que ha anat a fer la guerra voluntàriament, perseguint no saben ben bé quin impuls. Per a ells la guerra és l’ocasió de conèixer aquest impuls, d’explorar-lo i de comprendre’n alguna cosa. Està parlant de les coses que estima més de la seva vida, una cosa que probablement queda encarnada no pas en un soldat company de front, sinó en un dels seus grans amics durant els anys de guerra, que va ser Màrius Torres.

Aquí faig un parèntesi per situar-lo, perquè em sembla molt important —és un aspecte biogràfic, però dels que són inspiradors, crec. Joan Sales, quan comença la guerra, s’escrivia amb una noia internada en un sanatori, i s’escrivia perquè es tractava de fer passar el temps a aquesta noia que estava tancada i sense cap possibilitat d’alimentar-se socialment, intel·lectualment o culturalment, més que per carta a distància. Ja feia uns mesos que s’escrivia amb aquesta noia quan ella el va posar en relació epistolar amb un company de sanatori, un altre malalt de tuberculosi que es deia Màrius Torres. Jo crec que Joan Sales, per un cantó, havia començat a enviar-li poesies que escrivia, i al mateix temps Màrius Torres, des del sanatori, havia començat a ensenyar-li poesies que escrivia. Per tant, Mercè Figueres fa de gairebé celestina —si és que hi ha celestines de l’amistat— entre dos poetes inèdits que estan construint la seva obra, que estan realment començant la construcció d’una obra poètica que encara no ha estat llegida pràcticament per ningú.

I comença una amistat extraordinàriament rica entre Sales i Torres. Veure’s, el que és pròpiament veure’s —tenir ocasió de passar unes hores plegats—, ho tindran potser tres o quatre vegades, no més. Però, en canvi, es passaran els anys 36 a 42 —quan mor Màrius Torres— tenint un intercanvi epistolar molt intens, molt constant i riquíssim, perquè no solament estan davant d’aquest gran repte vital que és posar els fonaments de l’obra poètica —trobar la seva veu, trobar la seva via com a poetes—, sinó que Joan Sales és soldat al front i es converteix, d’alguna manera, en el corresponsal privat de Màrius Torres, que, trobant-se malalt, no pot participar en aquella guerra, cosa que el té absolutament desficiat: no poder prendre-hi part, ser un malalt, és a dir, un home impotent, un home que no pot combatre. Són aquests dos pols que dialoguen a través de les cartes que s’escriuen.

Màrius Torres va morir el 42, i Joan Sales es va encarregar de publicar la seva obra des de Mèxic, des de l’exili. Es pot dir que Màrius Torres va ser segurament un dels puntals de l’obra posterior de Joan Sales. Jo no dubto que la creació de l’editorial, el posar-se al servei d’uns llibres determinats i d’uns autors determinats, i també l’escriptura mateixa d’Incerta glòria, són coses que venen, en tot cas en part, d’un sentiment de lligam indestructible i, per tant, de deute amb aquest amic estimat.

Per tant, si Incerta glòria és, entre altres coses, un lloc, un espai de paraules on poden reviure una sèrie de personatges reals que van morir durant els anys de guerra, una sèrie de personatges estimats, aquell fenomen pervers de què parla Coetzee —que una novel·la s’escriu amb la figura del censor— opera plenament. Opera plenament i produeix una angoixa i una insatisfacció reincident que també són un aspecte molt important, crec, en la gènesi d’Incerta glòria, en la qual entraré ara.

És una novel·la que s’escriu i es publica i comença la seva vida de llibre fora de l’autor —que és el que solen fer els llibres en una situació mínimament sana. Incerta glòria és una novel·la que s’escriu entre el 48 i el 55, que es publica el 56 en una primera versió molt restringida: una versió que té només dues parts i un epíleg. Aquestes dues parts inclouen una primera part pràcticament idèntica a la que coneixeu de la versió final —la part del Lluís, en què un soldat al front d’Aragó escriu cartes al seu germà i li va explicant pràcticament tot un estiu en un poble on hi ha un monestir, on hi havia hagut els anarquistes, on hi havia hagut aquests fets estranys i surrealistes amb les mòmies del monestir, aquest assassinat dels monjos un dia de primícia de la guerra. Tots aquests fets ja hi són, i no només ells, sinó que la veu del Lluís és una cosa que pren cos molt immediatament en l’Incerta glòria primera. I en això és una novel·la clàssica: la primera persona d’un soldat des del front, una novel·la de guerra que passa a la guerra mentre la guerra es produeix i que és explicada per un soldat.

La segona part és un híbrid bastant estrany, perquè en realitat és un narrador extern que comença a fer la crònica del Nadal del 37 —és a dir, d’aquell Nadal al front mort—, en el qual les dones dels oficials i les criatures són convidades a venir al front, al front mort, perquè Barcelona en aquell moment es troba bombardejada i en una situació de penúria, de fam, de tifus i d’extrem perill. De fet, els flagells de la guerra afecten la rereguarda, mentre que el front mort d’Aragó és un lloc perfectament tranquil on, d’altra banda, hi ha aliments a balquena que van trobant a les cases abandonades dels pobles, als cellers, a la terra de ningú, on s’apropen fins i tot de conyac, de cigarrets i del que faci falta.

Els lectors que heu llegit Incerta glòria ho sabeu: és tota aquesta mena d’aspecte absurd i surrealista de la guerra en la qual no combaten, sinó que fan una vida que no és ben bé civil ni ben bé militar, i al mateix temps la seva funció primera de soldats no la compleixen: no estan combatent. Per tant, recreen una mena de vida civil que és una vida absurda, còmica, sovint infantil, al mateix temps que sempre sota aquesta consciència que a qualsevol moment la guerra pot reprendre i pot arribar la mort.

La segona part és portada, explicada, gairebé en forma de crònica, per un narrador extern que no és cap dels personatges d’Incerta glòria, intercalant-ho amb alguna carta de la Trini des de Barcelona i amb algun fragment de carta del Cruells. És a dir que en l’Incerta glòria primera, la Trini i el Cruells —que passaran a ser primeres persones que copen tota una part cadascun— allà són, si no ben bé personatges secundaris, gairebé podríem dir que ho semblen. I clou aquesta primera versió d’Incerta glòria una peça que es diu Últimes notícies, unes vint pàgines narrades en primera persona —aquí altra vegada—, però no és ni el Cruells, ni el Lluís, ni cap dels personatges d’Incerta glòria; és un narrador anònim que explica breument el retorn a Catalunya des d’Amèrica, on aquest home que havia fet la guerra i marxat a l’exili ha fet fortuna, i la seva recerca dels companys de front i la seva trobada amb la Moneda —l’anomenat la Moneda—, que, per tant, és un personatge que tanca Incerta glòria des del començament mateix del periple de la novel·la.

Aquesta versió, com veieu, al mateix temps molt a prop de l’Incerta glòria que coneixeu, però al mateix temps substancialment restringida, es publica, i molt immediatament hi ha rastres en la correspondència de Sales de la seva franca insatisfacció davant d’aquest llibre, del qual diu que ha hagut de censurar parts importantíssimes. I és molt curiós, perquè allò que diré ara no és una cosa que podem documentar: Sales era un autor que destruïa els rastres que anava deixant abans de la publicació del llibre. Per tant, no hi ha cap original conservat d’Incerta glòria, cap ni un; no hi ha cap esborrany, no hi ha cap pla, no hi ha ni un apunt. Tot és reconstrucció a partir del que ell anava deixant en correspondències pròximes.

Tot és reconstrucció i potser no és tan fiable, però el cert és que moltes coses indiquen que aquesta idea que va haver de censurar parts senceres no és ben bé així en la realitat, sinó que ja les havia censurades ell mateix: no les va escriure, les va concebre. Les va concebre, i la seva insatisfacció quan publica el llibre és que no ha pogut acabar de dir el que havia de ser dit, no ha pogut acabar de compondre el que havia de crear per transmetre el que volia transmetre.

A partir d’aquí comença aquest periple estrany d’una novel·la que l’autor no para de repensar, d’ampliar i de qüestionar —les tres coses alhora. I ho fa cada vegada que té l’ocasió, cada vegada que una traducció li és un pretext per tornar a l’obrador d’aquesta novel·la. Aquest pretext se li dóna molt immediatament amb els drets d’edició en llengua francesa. Encarrega la traducció a un poeta de llengua occitana que és al mateix temps traductor del francès, que es diu Bernard Lasfargas, un home que es convertirà en un dels grans amics de Sales. I comença una etapa curiosíssima i molt divertida de resseguir —és una cosa que podeu fer, perquè l’epistolari Lasfargas-Sales es troba a la Universitat Autònoma i està digitalitzat; el podeu consultar en línia si us ve de gust, tot i que cal que sapigueu llegir el francès.

Comença un intercanvi en el qual Lasfargas, al començament, es pensa que li tocarà traduir aquella novel·la que ha llegit publicada, i l’autor tot seguit li diu que és una producció per fer-hi esmenes, perquè precisament la vaig haver de publicar molt censurada i m’agradaria aprofitar una edició francesa —el fet de poder publicar en un país que no censura els seus autors— per anar on jo volia anar. I queden convinguts d’aquesta manera. Només que Sales es posa a escriure i a ampliar realment, i a reformular moltes coses. Tant és així que aquesta novel·la que havia de sortir publicada el 58 a França no surt publicada fins al 62.

Encara no ha pres la forma que vosaltres coneixeu de tres parts portades cadascuna per un personatge diferent que parla en primera persona. Encara és una novel·la que no ha donat a la Trini l’ocasió d’explicar plenament la guerra des de Barcelona, ni d’explicar plenament la militància anarquista en els anys trenta —que és el que fa la part de la Trini. Obrir aquesta porta és d’una importància singular, un aspecte que no sol aparèixer a les novel·les de guerra clàssiques explicades per un soldat: la rereguarda, i molt especialment el punt de vista d’una dona —és a dir, com una dona viu la guerra que està fent el seu home. És una cosa que no sol trobar-se i és una de les característiques singulars d’Incerta glòria dins de l’univers de les novel·les de guerra.

Però és clar que el fet d’haver creat una Trini anarquista —i anarquista perquè el seu pare n’és devotament, quasi religiosament— és una figura molt particular i molt important en l’Incerta glòria final. D’alguna manera, si us parlava al començament dels propòsits d’una novel·la quan és una novel·la de guerra, entre els propòsits d’Incerta glòria, sense cap mena de dubte, hi ha el d’explorar què va ser l’anarquisme, els contrastos dins de l’anarquisme tal com es va produir a Catalunya. Sales pertany a aquell grup de combatents que considera que un dels elements primordials per explicar la derrota —la seva derrota— és l’anarquisme, que va impedir que hi hagués cap mena de cohesió en la lluita contra el cop d’estat. Així i tot, utilitza un personatge de la seva novel·la per portar el lector a descobrir un univers molt particular: l’anarquisme pacifista, que lluitava contra l’anarquisme absolutament sanguinari de certs sectors.

Com us deia, la versió francesa ja fa una cosa molt notable: ja no hi ha narrador extern. Hi ha una novel·la en la qual tothom que parla és un personatge de la novel·la en primera persona. Els personatges, a mesura que parlen, van eixamplant el territori per on transita naturalment el lector. Una altra cosa que fa la novel·la en la seva versió francesa és dilatar enormement les Últimes notícies, que comencen a tenir un aspecte que ja no és el d’un simple epíleg perquè el lector sàpiga on han anat a parar els personatges —en aquest cas, que han desaparegut sense deixar rastre. Una cosa molt important en aquesta novel·la és la qüestió dels desapareguts.

En la versió francesa, tot això ja ha crescut i ja comença a haver-hi una polaritat molt inquietant entre el Soleràs i la Moneda en la part final. Una polaritat que el nom de la Moneda subratlla de manera molt explícita: la moneda, és a dir, la cara i el revers. I realment, Incerta glòria ja pren el camí de construir-se com una arquitectura en la qual allò que veus de cara ho veuràs en una segona etapa del revers, com si giressis al voltant d’una estàtua. I com si fos una estàtua en la qual la cara i el revers no lliguen de cap manera. Entens veritablement que tenen entre si un lligam de dependència, al mateix temps que entens que l’esquena, d’alguna manera, és la negació de la cara. És la corrupció de la cara. I és la corrupció —molt probablement— perquè l’element corruptor no és ideològic: és el temps. És el temps que passa i que oxida les coses. I això hi tornaré al final.

Accelero una mica perquè tampoc voldria quedar-me només en l’explicació de les peripècies històriques del text d’Incerta glòria. Però després d’aquesta versió francesa es produeix un conjunt de ressenyes molt remarcable. Les ressenyes que neixen a França a propòsit d’Incerta glòria són riquíssimes —moltes, molt variades, i ho subratllo, fetes des d’àmbits ideològics molt contrastats. Trobareu ressenyes extenses d’Incerta glòria fetes des de la redacció del diari catòlic o des de la del diari comunista; poc importa: tots hi prenen part i la comenten. Encara és una època en la qual el comentari literari no tem gens el debat, ans al contrari. I interpel·la l’autor no pas per criticar-lo si no ho ha fet bé, sinó per fer-li preguntes i per portar-lo contra les cordes.

I és el que fa un ressenyista, que diu a l’autor que aquesta novel·la veritablement extraordinària té un defecte molt gran: que els seus personatges són massa plens per tenir tan poc espai; que necessitarien un llibre cadascun. Aquesta frase surt d’una ressenya francesa. Jo crec que va ser il·luminadora per a l’autor de la novel·la, que així que va tornar a tenir l’ocasió de treballar-la uns anys més tard —arran de la traducció castellana, aquesta vegada— va fer literalment això: Incerta glòria és un llibre construït amb un llibre per a cada personatge.

I en el moment que passa a fer-ho, què succeeix? A part del que us estava dient —els elements que aporta la Trini per compondre un quadre de què va ser la guerra en aquells anys—, els tres personatges narren pràcticament els mateixos fets. Evidentment hi ha moments que no, que entren en les seves pròpies vides, però narren uns fets que tenen a veure amb la relació que mantenen entre si. La Trini és la dona del Lluís; el que fa el Lluís serà testimoni del que fa la Trini quan el Lluís no ha mort. Aquestes tres peces que narren els mateixos fets són tres peces que no encaixen, en les quals sistemàticament es produeix un buit, una esquerda, una incongruència que crea una dinàmica i una tensió per al lector.

Perquè és precisament en aquestes incongruències que va produint-se una cosa que crec que és la teoria que sosté tot el llibre, i que em sembla molt rellevant quan parlem de novel·les de guerra. El que està fent amb l’arquitectura de la novel·la el seu autor és deixar al centre el fet que no hi ha cap veritat estable que s’hagi de recollir. La veritat porta fatalment a la incongruència. La recerca de la veritat viscuda per cadascun dels personatges, viscuda costat per costat en el mateix lloc estricte, porta a la incongruència. Les peces no encaixen. Per tant, no hi ha un tot, no hi ha una unitat; hi ha una immensa contradicció.

I això és una arquitectura literària que construeix un autor que, d’altra banda, deia que havia escrit Incerta glòria per dir la veritat. I ell afegia: la meva veritat, la veritat del que jo vaig viure. Però és molt important això: és una novel·la que, sense cap mena de dubte, pretén deixar constància d’una veritat vista i viscuda per ell, al mateix temps que l’arquitectura narrativa ens recorda que això és estrictament impossible. Aquesta és una de les coses que permet la construcció en tres parts de tres personatges que diuen i desdiuen.

Una altra cosa que li passa a la novel·la en l’etapa final —la de la traducció castellana— és que creix tan formidablement la petita cua de les Últimes notícies que esdevé gairebé una novel·la. De fet, l’última paraula que afegeix Joan Sales a Incerta glòria l’any 71 és novel·la a sota del títol El vent de la nit. És a dir, si veieu les edicions de l’època, veieu a la portada: Incerta glòria, sense cap indicació. Primera part: el Lluís; segona part: la Trini; tercera part: el Cruells. I aleshores us trobeu una portadeta que és un avís al lector, una manera de dir-li: alerta, aquí entres en un altre territori. Un territori que té amb l’altre, evidentment, un lligam de dependència i d’autonomia, totes dues coses alhora. Però sí, de dependència; el que us deia abans: entres a l’altre cantó de la novel·la, en el qual tot el que havia estat il·luminat per una certa llum a les tres primeres parts entra ara sota una altra llum que fa ressaltar coses que no és que no hi fossin i ara hi siguin. Ja hi eren, però s’han desenvolupat terriblement, i sobretot han destruït el que en la part que passa durant la guerra era innocència.

És a dir, El vent de la nit és la part d’Incerta glòria —o el respons d’Incerta glòria— d’on ha desaparegut absolutament la innocència. La innocència és un tema que preocupava enormement Sales, i que preocupava enormement la Rodoreda, i em sembla que això és una de les coses que feia que es comprenguessin bastant bé com a escriptors. Sabien al voltant de quina enigma estaven girant, i sabien que la innocència no és una cosa que et vingui donada i que perds, sinó que et ve donada i has de lluitar per conservar-la.

Ho deixo aquí, perquè això em voldria obrir a un espai i quedar-m’hi, ja que aquesta innocència no és la que el sentit comú defineix: és la que trobem en un altre autor primordial per a Sales —i no només per a Sales—, que és Dostoievski, molt especialment als Germans Karamàzov. Només en faig l’apunt: l’etapa final d’Incerta glòria va ser escrita mentre Joan Sales pràcticament traduïa els Germans Karamàzov. I, efectivament, podem pensar que la figura del Soleràs, si llegiu els Germans Karamàzov i veieu com Dostoievski treballa els tres germans i els diàlegs llarguíssims que tenen entre si —els diàlegs de l’Ivan amb l’Alioixa, no només el del Gran Inquisidor, sinó tots tres germans en moments de diàleg que ocupen pàgines i pàgines en una barreja d’estat d’exaltació atàvica i religiosa, o en tot cas espiritual—, si penseu en els monòlegs del Soleràs tal com són restituïts per tots els personatges d’Incerta glòria, és un fenomen molt similar: aquell moment en el qual un estat alterat —alterat per la guerra, alterat per l’alcohol i alterat, en general, per un amor molt intens que es tenen els uns i els altres— dóna lloc a una atracció gairebé eròtica dels personatges entre si. Hi ha un erotisme permanent en aquesta novel·la, no només cap a la Carlana i la Trini, sinó una atracció quasi eròtica dels personatges entre si. En aquest estat d’alteració parlen d’allò que veritablement els angoixa i els interessa, totes dues coses alhora.

Quines són aquestes coses? Coses que tenen a veure amb el buit, amb l’absurd, amb la glòria, amb el temps, amb l’amor, i aquest duet que presideix tota la novel·la i que presideix tots els monòlegs pràcticament del Soleràs: l’obscè i el macabre. És a dir: com donar sentit a aquest trànsit entre l’obscè i el macabre que és la vida humana.

Jo diria que en l’Incerta glòria primera, que va creixent però creixent extraordinàriament a mesura que aquesta novel·la es reescriu i es reescriu i es reescriu —penseu que són vint anys de reescriptura, que l’autor passa de tenir menys de 40 anys a tenir-ne 60 quan publica la versió final—, és a dir, que és passar d’un cert lloc dins de la vida a un altre lloc completament diferent: aquell lloc en el qual la vida fa que ets del cantó de la baixada, del cantó de la muntanya que fa davallada, i que ja saps que al capdavall hi ha la mort.

Vull entrar ara en una part que té a veure amb el que us estava dient: és una novel·la de guerra que fa servir la guerra —fer servir no em satisfà del tot, perquè no és una instrumentalització estricta—, és una novel·la que vol dir la guerra, però que dient la guerra parla de coses que per a ell, diria, són molt més importants. De fet, la confessió de l’autor ho diu: explica que és una novel·la que intenta capturar la set de glòria en els seus personatges, a través d’uns quants instants de les seves vides. I explica que aquesta set de glòria —que és una cosa que acompanya tota la vida humana— es dóna amb una intensitat particular en la joventut, en l’amor i en la guerra, quan la guerra se t’entrevessa, quan topes amb ella.

L’objecte de la curiositat de Joan Sales no és comprendre alguna cosa més d’aquella guerra. Hi ha aquest propòsit que he esmentat al començament, que em sembla claríssim: documentar, deixar constància d’uns fets viscuts en un clima general de franquisme que els nega, els distorsiona i els deforma. Aquí hi ha el Sales que té aquesta voluntat, diria que també política, de deixar constància. Però és molt clarament una altra dimensió la que pretén a través de la seva novel·la —i la que pretén molt des del començament.

Perquè des del començament —no sé si hi ha altres lectors reunits en aquest cicle que us fixeu especialment en els epígrafs de les novel·les— els epígrafs, és a dir, aquella citació que fa de porta d’entrada en una novel·la, generalment de l’obra d’un altre, són un exercici molt particular dels autors amb els seus lectors. Perquè en el fons l’epígraf diu el propòsit. És com un enigma que l’autor ofereix al lector per dir-li el seu propòsit. Molt sovint la forma d’enigma encara s’aprofundeix, perquè la frase que consta i que s’estampa en epígraf no és veritablement la frase important que revela l’enigma, sinó que és un fragment d’un context no citat, que és el que conté la resolució de l’enigma.

I això és una cosa que —com que no sé a quins lectors m’estic dirigint, em permeto de fer aquest convit bastant a cegues— us diria que és realment apassionant: quan heu acabat una novel·la i penseu en l’epígraf, busqueu-lo a internet i tindreu un element molt important. La majoria de les obres que tenen un epígraf, en el fons, responen algú. I al capdavall la literatura és això: un diàleg no pas amb els vius, sinó amb els que han precedit i que han dit coses.

L’epígraf d’Incerta glòria és de Vigilius Haufniensis, que és en realitat el pseudònim que va emprar Søren Kierkegaard en un llibre de l’any 1844 que es diu El concepte d’angoixa. Per tant, Incerta glòria es dirigeix d’entrada, en epígraf, a un llibre escrit per un filòsof que aborda moltes coses. L’angoixa, per descomptat, és una de les fades que s’inclinen sobre el bressol d’Incerta glòria des de l’epígraf. Però no només això: un dels territoris importants d’aquest llibre de Kierkegaard és una reflexió sobre l’instant i el temps. Què és el temps i què és l’instant? Per tant, estem absolutament de ple en el territori que construirà i explorarà Joan Sales a través d’Incerta glòria.

I d’alguna manera podríem dir que si Incerta glòria amb les seves tres parts és la novel·la de l’instant —tal com ell mateix reconeix en la confessió de l’autor—, El vent de la nit és la novel·la del temps, de la malaltia del temps, i a més a més d’un temps molt particular: el temps dins d’una dictadura, que és un temps que no transcorre sinó que gira en rodó. És una cosa en la qual els anys s’assemblen els uns als altres com si fossin pràcticament una condemna, com si fossin una pena i no pas una cosa viva que transcorre.

Us llegeixo unes frases breus de Kierkegaard d’aquest Concepte d’angoixa. Diu que l’instant, en el fons, no és un àtom de temps sinó d’eternitat. És el primer reflex de l’eternitat en el temps, el seu primer intent, per dir-ho així, d’aturar el temps. L’instant atura el temps: és l’eternitat. I afegeix: però en lloc d’aprendre a capturar l’eternitat, els que empaiten l’instant no fan més que rebentar la vida, la seva i la dels altres, i així rebenten també l’instant. No quedar-se mai enrere, conduir el vals de l’instant almenys un cop a la vida. Llavors sí que has viscut. Llavors et tenen enveja els desgraciats que, en lloc de néixer, es precipiten cap avall a la vida i no fan altra cosa que precipitar-s’hi una i altra vegada, sense atrapar mai l’instant. Llavors sí que has viscut.

Veieu el to? Kierkegaard és en això un autor particular, és un gran escriptor. I aquest fragment que us he llegit és perfectament en boca del Soleràs.

Ara us llegiré un tros del monòleg final del Soleràs a les Últimes notícies —que després seran a El vent de la nit. És l’últim monòleg del Soleràs, quan està anant a travessar de nou el filferrat per tornar a les files roges al final, final, final de la guerra, quan ja és clar que els republicans han perdut i que ell se’n vol tornar a les files dels que perdran, i intenta arrossegar la Moneda dient-li: tu i jo aquí no hi fem res; amb les pintes que tenim, tu i jo no serem mai uns vencedors, hem de tornar amb els que perdran. I és el moment en el qual la Moneda, que no les té totes, es fa seguir per dos soldats, que són els que s’assignaran al Soleràs per disparar-li un tret al clatell en el moment en el qual intenta travessar el filferrat.

El monòleg del Soleràs, en aquesta novel·la en la qual tots els personatges —anava a dir-vos com els evangelistes amb Jesús— es passen tota la novel·la citant llarguíssims monòlegs del Soleràs, que és evidentment impossible que recordin literalment, constitueix al mateix temps els moments potser més esplendorosos de la novel·la.

Aquí teniu el que diu aquest fragment del monòleg del Soleràs en la primera versió:

L’infern és una pura vulgaritat. Per això la gent vulgar no hi creu: no el veu precisament perquè hi està enfangada fins als cabells. El cel també ens envolta, el sentim, el respirem. Què és, si no, aquest desfici de glòria que ens agullona? La busquem en aquesta vida, i no és pas que no s’hi trobi, però no s’aguanta. Si s’aguantés més d’un instant, ens aniquilaria. No ens aniquila: s’esvaeix. O es transforma en monotonia si dura més d’un instant. Un instant, aquell instant, si es detingués. Instant, atura’t! Però jo no he conegut mai aquell instant. Si l’instant fos capaç d’aturar-se seria l’eternitat. Tu no ho comprens —aquí està parlant amb la Moneda—. Tu no ho comprens. Ets un idiota. El pèndol s’atura. Eternitat. Quin silenci fa el pèndol aturat? Instant, atura’t. Però quin instant? El de la glòria o el de l’absurd?

Aquí teniu la primera versió. Veieu que la rèplica a Kierkegaard és present des del primer moment de l’escriptura. Mireu en què es converteix. En la versió final és un tros que fa el doble, ben bé. Us en llegeixo una part i us en fareu càrrec immediatament.

La glòria, què és? Una paraula vana. No hi ha altra glòria que la vana glòria. Molt sovint no hi ha més que això. Res més que paraules i paraules, brogit i furor, per a res. Però algun cop, algun raríssim moment, la sentim com el que és: la plenitud de sentit, l’anti-absurd. I és per això que la busquem: una cosa que tingui plenament sentit, que valgui per ella mateixa, que sigui absoluta. El nostre error és buscar-la en aquesta vida. No pas que no s’hi pugui trobar, però no podríem suportar-la més que un instant. Ens aniquilaria. Si no ens aniquila és perquè es dissipa o es transforma en monotonia, i finalment torna l’absurd.

No sé si us recordeu que és aquí quan el Soleràs explica un record d’infància: la seva primera experiència eròtica amb una nena, amb qui va a jugar a les pallisses de la casa i a qui fa grans sessions de pessigolles a la planta dels peus. És una noia que es diu Nati. Continua el fragment que us estava llegint sobre l’eternitat, la glòria i l’absurd:

Una noia tan rosada, tan remenadissa. Era la glòria, sí, ho era, però podia passar-me la vida fent-li pessigolles. Era la glòria a condició que només durés un instant i que no es repetís. La glòria en aquest món es transforma en monotonia si dura més d’un instant. Un instant, aquell instant, si es detingués. Instant, atura’t; però si es detura, dura. Deixa de ser eternitat per tornar a ser temps. No sé si tu, la Moneda, ho has sentit per la mà del que saps. Ara el cactus viu mil anys per florir un instant. Però jo no he florit mai, no he arribat mai a conèixer l’instant de glòria. Ara, quan l’anava a conèixer, quan per fi havia seduït aquella dona, quan ja no havia de fer sinó l’últim pas perquè fos meva, vaig dir va, i vaig fugir. No deies que era perquè havies vist unes lletres de foc? Tant se val, home, no em surtis ara en minúcies. Unes lletres de foc, dius; ets tu que ho vas dir abans. Ja no me’n recordo, doncs, però tant se val. Vaig dir va, i vaig evaporar-me. És que aquell instant em va fer por. De sobte, quan el tenia allà mateix, vaig sentir tot el terror. Perquè aquell instant és una bufada d’eternitat. I l’eternitat és esglaiosa. Tu no ho comprens, la Moneda. Estàs ficat dins el temps com el peix dins l’aigua, incapaç de comprendre que no hi hagi res més. Però quin aire lliure es respira fora. El pèndol es detura. Eternitat. Quin silenci fa el pèndol deturat? Quin silenci? Un silenci que et fissura. Ja som fora de l’aigua. L’aire lliure sense límits. El temps ja no existeix. L’instant s’ha deturat. Però quin instant? El de la glòria o el de l’absurd?

Bé, és un exemple que podria anar acompanyant d’altres exemples que jo trobo fascinants: com Incerta glòria, per arribar a ser veritablement —diria jo— un tractat sobre el temps i un tractat en un sentit veritablement filosòfic, tria una via que és narrativa; la de donar cada vegada més carn als personatges, cada vegada més elements al lector per veure com aquests personatges han viscut i s’han relacionat amb la seva vida —no només què els ha passat, sinó com s’hi han relacionat—, per anar cap a una cosa que cada vegada és més transcendent.

L’únic accés veritable a una reflexió sobre el transcendent és a través d’escenes com —no sé si la recordeu— la del Soleràs quan explica aquell estiu a Godella, en el qual va cada dia a la platja a espiar una parella d’alemanys que evidentment fan el que la gent fa a les platges quan es pensa que no hi ha ningú, i podrint i podrint, en un estiu tòrrid, fins que un bon dia el Soleràs, jugant jugant, agafa una canya de riu, fa un forat, un trau, a la panxa de l’ase mort, i en surt una proliferació de gasos, de mosques i de vida que és veritablement una de les escenes més fabuloses d’Incerta glòria. No sé com dir-ho d’una manera més suggerent que a través d’aquests dos passatges.

A mi m’entusiasma veure que novel·la de guerra i Incerta glòria sí, però abans que res una manera de fer filosofia des de la novel·la. És a dir, que la novel·la és realment l’aparell més notablement fi i complex per entrar en una discussió filosòfica de manera justa, de manera personal, sense ometre mai el que és que está tenint aquesta discussió filosòfica amb els altres. Cosa que fa que, d’altra banda, Joan Sales sigui un company de lletres o d’armes literàries molt pròxim a una autora que no se li assimila mai, que és Iris Murdoch.

Em penso que podem quedar-nos aquí. Ho faig amb un últim punt, per als que teniu ben present la novel·la, que em sembla que val la pena: pensar els personatges des de la seva relació amb el temps. Hi ha els personatges d’Incerta glòria que són els caçadors d’instant, i els que podríem anomenar els enamorats del temps. En realitat, els enamorats del temps són enamorades del temps, perquè bàsicament són la Trini i la Carlana. Hi ha dos passatges meravellosos de la Trini i de la Carlana: el moment en el qual la Trini explica el record d’infància de tenir una extrema sensibilitat a l’abisme del temps, on el passat era una presència viva que li feia companyia; i el moment únic de la Carlana quan parla del castell i del seu lligam d’amor absolut per ell, que és, diu ella, com un gran vaixell on han embarcat tot de vides per travessar no pas l’espai sinó el temps. Aquest vaixell que travessa els segles.