Escritos Joan Martí Jovell

El fenomen del criptoart i els (non-fungible token, NFT)  pot llegir-se com un símptoma cultural abans que com una revolució estètica o econòmica. El que empeny molts a pujar a aquest tren no és la convicció, sinó el pànic: la por de perdre’s alguna cosa, de quedar al marge, de ser el que no hi era quan va passar el que importava. Aquesta ansietat d’exclusió té un poder extraordinari: és capaç d’arrossegar cap al disbarat més evident amb tal de no sentir-se fora de lloc.

Kafka va anotar al seu diari alguna cosa paradoxalment alliberadora: qui ja ha caigut no té gaire més a témer de la caiguda. Des d’aquest punt de partida, cal reflexionar sobre la llibertat, però no com a conquesta, sinó com a font d’angoixa. Llibertat per a què? Llibertat de què? I sobretot: què passa quan aquesta llibertat es converteix en amenaça, quan el marge de possibilitat s’experimenta com a vertigen?

A l’obra kafkiana, aquesta problemàtica adopta la forma de l’exclusió radical. Els seus personatges —herois que són, en realitat, antiherois— viuen atrapats en una doble condemna: la que els imposa una llei exterior, fosca i inapel·lable, i la que s’han imposat ells mateixos. En obres com Davant la llei o El procés, el veredicte precedeix el judici; la culpa existeix abans que es formuli el crim. Però hi ha alguna cosa encara més pertorbadora: l’exclusió no és només social, sinó íntima. El subjecte kafkià se sent estranger davant dels altres i, en última instància, davant de si mateix.

Un fragment d’agost de 1920 resulta especialment revelador: una mena de fantasia diürna —no exactament un somni, però tampoc una vigília plena— en la qual Kafka es pregunta: My hometown, wo ist es? On és el meu lloc, la meva casa, el lloc al qual pertanyo? Aquesta sensació d’estranyesa no s’esgota en la geografia ni en la biografia; s’estén també al llenguatge, al cos, a l’existència mateixa. N’hi ha prou de recordar la imatge que apareix a la Carta al pare: la figura imponent i musculosa del pare contraposada a la seva, fràgil i desemparada, incapaç de resistir la comparació sense sortir-ne malmesa. La humiliació del cos jove no és, però, un mer episodi autobiogràfic: opera com a imatge d’una inadaptació d’arrels molt més fondes, que Kafka transforma en literatura amb la seva manera inconfusible de fer conviure el grotesc i l’angoixa.

El que emergeix d’aquesta lectura és que l’angoixa de no pertànyer, d’estar sempre un pas fora, no és una raresa clínica ni un tret exclusiu de la sensibilitat kafkiana: és una de les condicions dominants de l’experiència contemporània. La por de perdre’s alguna cosa —allò que en anglès s’anomena FOMO, fear of missing out— no és nova, però sí que s’ha tornat ubiqua. I entendre la seva lògica psíquica potser és el primer pas per no deixar-se governar per ella.

Joan Martí Jovell