Escritos Joan Martí Jovell

Hi ha preguntes que semblen innocents i que, en realitat, porten una fulla amagada. «Per a què serveix la poesia?» és una d’aquestes. Qui la formula —el regidor pragmàtic, el fariseu de torn, el ciutadà benintencionat que en el fons desconfia de tot allò que no es pot mesurar— no sol esperar una resposta. Espera una rendició.

Però la poesia no es rendeix. I la millor resposta que conec és aquesta: serveix per veure si es pot torçar el destí. No per canviar-lo necessàriament, sinó per posar-lo a prova. Per recordar-nos que les coses no havien de ser exactament com són, que entre el que és i el que podria ser hi ha un escletxa on viu la paraula.

Els grecs ho entenien d’una manera que avui ens costa acceptar: els déus provoquen els desastres perquè els homes tinguin alguna cosa per cantar. És una idea aparentment cruel, però amaga una dignitat profunda. Vol dir que el sofriment no és l’última paraula. Que per damunt de la catàstrofe hi ha el cant, i que el cant dura més que l’imperi. Roma va caure. L’Eneida, no.

Això ens obliga a repensar on posem el valor de les coses. Tendim a creure que allò que pesa, que ocupa espai, que genera riquesa mesurable, és el que compta. Però la història ens diu una altra cosa: recordem les cultures pels seus poemes, les seves músiques, les seves pintures —no pels seus PIB ni pels seus exèrcits. El que queda, al final, és el que algú va tenir la valentia de cantar.

Ara bé, cal ser honestos. L’art és també un engany. Construeix mons que no existeixen, dona forma a emocions que d’altra manera serien caos, convenç el lector que allò que llegeix és veritat quan en realitat és invenció. El poeta menteix amb una precisió extraordinària. I tanmateix —i aquí és on rau el misteri— és precisament a través d’aquest engany que sovint ens apropem més a la veritat que amb qualsevol informe o estadística.

Quin engany tan necessari, doncs. Necessari perquè sense ell estaríem del tot a mercè del destí, sense cap eina per negociar-hi. Necessari perquè és la manera que tenim de fer durar allò que estimem i de donar sentit a allò que ens destrueix. Necessari, sobretot, perquè ens recorda que som éssers capaços de transformar el dolor en bellesa —i que això, contra tot pronòstic, canvia alguna cosa.

Joan Martí Jovell