Escritos Joan Martí Jovell

Walter Benjamin va proposar alguna cosa que, en aparença, sona senzilla, però resulta profundament revolucionària: la història no és una línia recta. Enfront de la visió tradicional que presenta el passat com un progrés ordenat i continu, el filòsof alemany va defensar que la història és plena d’interrupcions, salts i contradiccions, i que l’historiador que no ho reconeix està, en realitat, mirant cap a un altre costat.

Basta observar el present per comprendre de què parla Benjamin. Les imatges que arriben des d’Ucraïna —ciutats arrasades, civils desplaçats, una guerra de trinxeres en ple segle XXI— no són només notícies: són ecos de temps que crèiem superats. El mateix passa amb el conflicte a Gaza i Iran, on les lògiques del colonialisme i la resistència armada retornen amb una violència que desmenteix qualsevol narrativa de progrés lineal. La història no avança; retorna. I retorna precisament allà on el relat oficial va preferir no mirar.

Quan avui els ucraïnesos invoquen l’Holomorf per explicar la seva resistència, o quan els palestins recorden la Nakba de 1948 com una ferida oberta que no ha tancat mai, estan fent exactament això: activar el passat des del present. Les guerres actuals no són anomalies d’un món que marxava bé; són la prova que certes fractures mai no es van tancar, només es van ajornar.

Per fer front a això, Benjamin proposa la figura del drapaire: algú que recorre els carrers no a la recerca del gran i el gloriós, sinó dels rebutjos i les coses humils que el relat oficial ha deixat enrere. En les guerres d’avui, el drapaire Benjamina trobaria material inesgotable en els marges: el testimoni del soldat rus que no sap per què combat, el diari d’una família de Khàrkiv que fuig amb el que porta, la carta d’un metge gazià escrita a la llum d’una llanterna. Tot allò que els telenotícies mostren trenta segons i després obliden.

Benjamin va més lluny encara. De la intersecció entre el somni i la vigília emergeix una imatge que no imita la realitat, sinó que traça una línia de fractura entre les coses. La denomina imatge dialèctica, perquè oscil·la entre el que muta i el que roman. Una imatge possible: les fotografies de Mariúpol destruïda superposades mentalment amb les de Dresden el 1945. No perquè siguin el mateix, sinó perquè en aquest xoc visual s’il·lumina quelcom que les anàlisis geopolítiques no aconsegueixen explicar. La història no es repeteix; rima, i en aquesta rima s’amaga una veritat que el temps lineal no pot veure.

Benjamin anomena «fulguració» aquest instant brevíssim en què tots els temps de la història xoquen i s’escampen, il·luminant fugaçment la veritable historicitat de les coses. Cada vegada que un discurs polític invoca la Segona Guerra Mundial per justificar una invasió, assistim a un xoc entre l’Ara i una altra hora. Benjamin ens demanaria que no miréssim aquest xoc amb distància clínica, sinó que hi entréssim: que preguntem quina memòria s’està activant, a qui serveix, i què ha estat aixafat perquè pugui imposar-se.

Prendre la història a contrapel significa, en definitiva, resistir-se al relat còmode i lineal, i estar atents als llampecs de sentit que apareixen quan el passat i el present es toquen. Mentre Ucraïna crema i Orient Mitjà sagna, aquesta tasca no és només acadèmica. És, potser, l’única manera honesta d’entendre el que està passant.

Joan Martí Jovell