Escritos Joan Martí Jovell

El 27 de gener de 1921, quan les potències aliades van reconèixer oficialment la República Democràtica de Geòrgia, els Zurabishvili ho van celebrar amb una alegria que no tardaria a truncar-se. «Finalment som ciutadans d’un país lliure!», va anotar Ivan al seu diari. Amb prou feines un mes després, l’Exèrcit Roig soviètic va creuar les fronteres georgianes, i el 25 de febrer la bandera roja onejava sobre el Parlament de Tbilisi.

El que Vano (Ivane) i Nino, avis materns de Salomé Zurabishvili, no podien imaginar era que aquella bandera hi romandria durant set dècades. Sí que van comprendre, en canvi, que el perill era immediat. El 19 de març es van embarcar a l’Anatolia amb els seus fills Georges i el petit Levan —qui seria anys després el pare de Salomé— i van salpar des de Batumi, el gran port georgià a la mar Negra, rumb a Constantinoble. Se’n van anar deixant-ho gairebé tot enrere, llevat del contingut d’una gran maleta marró que els acompanyaria durant la resta de les seves vides. Es van convèncer que tornarien.

Mentre els Zurabishvili emprenien aquell camí de l’exili, la història de Geòrgia també bategava en un altre destí: el d’Iòssif Stalin. Com ells, Stalin era georgià de naixement, oriünd de Gori, una ciutat a menys de vuitanta quilòmetres de Tbilisi. Però a diferència dels Zurabishvili, que fugien del poder soviètic, Stalin era aquell poder. Des de Geòrgia havia escalat fins a convertir-se en l’arquitecte del mateix règim que va obligar els Zurabishvili a abandonar la seva pàtria.

La vida privada de Stalin teixia les seves pròpies històries de fugida i rebel·lia. A principis de la dècada de 1890, Olga, l’àvia alemanya de la seva futura filla Svetlana, sent encara adolescent, es va escapar per una finestra de casa seva a Geòrgia per fugir-se amb l’home que estimava. La seva filla Nadya Alliluyeva repetiria anys després aquell mateix impuls quan, amb tot just setze anys, es va escapar amb el propi Stalin —aleshores un seminarista reconvertit en poeta i líder revolucionari, de trenta-vuit anys—, a qui coneixia com a amic de la família. Stalin ja tenia un fill, Yakov, d’un matrimoni anterior. Amb Nadya en tindria dos més: Vasily i Svetlana, que es convertiria en la favorita del dictador.

El 21 d’abril de 1967, Svetlana Alliluyeva, filla de Stalin, va baixar corrents les escales d’un avió de Swissair a l’Aeroport Kennedy. Tenia quaranta-un anys, vestia una elegant jaqueta blanca creuada i, en veure la multitud de periodistes reunida a la pista, va exclamar amb un somriure: «Hola a tothom! Estic molt contenta de ser aquí». Era la seva pròpia fugida, la de la filla de l’home que havia encadenat Geòrgia durant generacions.

Cap dels Zurabishvili no va tornar. Però vuitanta anys després d’aquella partida des de Batumi, Salomé Zurabishvili, neta de Vano i Nino i filla de Levan, va trepitjar de nou la terra georgiana: primer com a ambaixadora de França, després com a ministra d’Afers Exteriors i, finalment, com a presidenta de Geòrgia. Dues famílies georgianes, dos exilis, dos destins oposats: un que va construir el poder que va destruir el seu propi poble; l’altre que, des de la diàspora, va acabar per tornar la veu a aquell poble.

Joan Martí Jovell