Escritos Joan Martí Jovell

Hi ha frases que semblen dites d’àvia i acaben sent filosofia. «Un mitjó sargit és millor que un de estripat» en podria ser una. Tothom l’entén, tothom hi està d’acord, i ningú no s’hi atura massa. És una d’aquelles veritats de sentit comú que circulen sense demanar permís.

Però si ens hi aturem un moment, la cosa s’enriqueix. De quin mitjó parlem? Del mitjó de llana que la padrina apedaçava amb paciència? Sí, però també de totes aquelles coses que tendim a reparar de pressa per no haver de mirar-les massa estona. Una relació que fa aigües. Una feina que ja no omple. Una convicció que ha anat perdent cos amb els anys. Tot allò que cosim per dins per poder seguir endavant sense haver de preguntar-nos si el problema és el fil o si és el teixit sencer.

Sargir és un art, és cert. Però hi ha una diferència entre reparar amb consciència i tapar per no veure. Entre cosir perquè saps que val la pena, i cosir perquè el forat et fa massa angúnia.
Vivim en una cultura que premia la reparació ràpida. El pegat, la solució provisional, el «ja ho arreglarem després». Sovint no tenim temps, o no tenim el valor d’admetre que allò que tenim entre mans potser ja no té solució. I aleshores cosim i cosim fins que l’objecte acaba sent més pegat que original, i ja no se sap ben bé què és el que estàvem intentant salvar.

Potser el veritable valor no és en el mitjó sargit ni en el trencat, sinó en el moment en què decidim examinar l’esquinç abans de tapar-lo. Perquè de vegades el forat és de desgast natural i endavant amb l’agulla. Però d’altres, el forat ens diu alguna cosa: que el teixit era de mala qualitat des del principi, o que ha arribat el moment de deixar anar.

Saber llegir l’esquinç és, potser, la veritable habilitat. No la de cosir de pressa, sinó la d’entendre per què s’ha trencat.
Al cap i a la fi, un mitjó sargit és millor que un de trencat, sí. Però un mitjó trencat i ben entès pot valer més que deu de sargits sense preguntar-se res.

Joan Martí Jovell