Escritos Joan Martí Jovell

Hi ha una trampa en la qual caiem amb una regularitat sorprenent: creure que entendre’ns a nosaltres mateixos és el primer pas per estar bé. Que abans d’actuar cal comprendre. Que abans de decidir cal conèixer-se. És una idea tan estesa que ja no la qüestionem. S’ha convertit en l’aire que respirem.

El problema és que no funciona.

La ment solitària és un mal lloc per resoldre els problemes que la ment solitària genera. Quan un es queda sol amb el seu malestar, amb les seves preguntes sobre qui és o què vol, passa alguna cosa previsible: el pensament es torna circular, el vocabulari s’empobreix, i el que semblava una recerca honesta de claredat acaba sent una lletania de retrets o, pitjor, una història que ens expliquem sempre igual. No avancem. Donem voltes.

Tots tenim unes quantes frases fetes sobre nosaltres mateixos. «Soc molt ansiós.» «Soc de les persones que necessiten espai.» «No soc bo en les relacions.» Les repetim com si fossin un diagnòstic, com si descriure el quadre fos el mateix que veure’l. Però hi ha una distància enorme entre la llegenda i la pintura. La llegenda és sempre més pobra, més fixa, més morta. El quadre canvia segons la llum, segons qui el mira, segons el dia.

Vivim en una cultura que ha convertit l’autoconeixement en una obligació moral. Se suposa que un ha de saber qui és, què vol, d’on venen les seves pors. La teràpia, el journaling, els tests de personalitat, els retirs de silenci: tota una indústria construïda sobre la promesa que al fons d’un mateix hi ha una veritat esperant ser trobada. Que, si caves prou, arribes a alguna cosa sòlida.

Però un no descobreix la seva identitat. La construeix. I mai no deixa de fer-ho. No hi ha un moment d’arribada, no hi ha una epifania que ho resolgui tot. O si n’hi ha una, sol ser més qüestió de glucosa baixa i excés de calor que no pas de revelació genuïna. Les grans decisions no s’aclareixen abans de prendre-les. És l’acte el que aclareix. És fer alguna cosa el que elimina la incertesa, no pensar-ho més.

El malestar psicològic s’ha convertit, en certs ambients, en una identitat. Alguna cosa que es porta, que s’exhibeix, que es defensa. I hi ha en això alguna cosa comprensible: durant molt de temps ningú no en parlava i el silenci feia mal. Però l’antídot al silenci no és construir-se una gàbia des de la qual proclamar el propi sofriment com a tret definitori. La depressió no és una personalitat. L’ansietat no és un destí.

El curiós és que el camí per sortir del bucle rarament passa per endinsar-s’hi més. Passa, en canvi, per la conversa. Per dir-li a algú el que t’està menjant per dins i escoltar com t’ho retorna d’una altra manera. Alguna cosa es transforma en aquest intercanvi que no es transforma quan un dona voltes sol. El pensament s’aireja, perd rigidesa, deixa de ser tan repetitiu. No cal que la conversa sigui profunda ni que l’altra persona digui res d’especialment savi. De vegades n’hi ha prou que et miri i digui «estàs exagerant» perquè t’adonis que sí, estaves exagerant.

I si no hi ha conversa a mà, canvia d’activitat. El pensament no existeix en el buit: va lligat al cos, al moviment, al que fem amb les mans i els peus. Surt. Mou-te. No perquè l’exercici curi res de manera màgica, sinó perquè el pensament canvia quan canvia l’activitat. És difícil continuar donant voltes al mateix mentre puges un pendent.

Tot això sona, potser, massa simple per al problema que pretén resoldre. I tanmateix és exactament aquesta senzillesa la que resulta sospitosa en una època que ha sofisticat tant el llenguatge del malestar. Hem après a desconfiar de les respostes que no tenen prou terminologia. Però de vegades la resposta és simple, encara que el problema no ho sigui.

El important no és desxifrar la llegenda del quadre. El important és aturar-se a mirar-lo.

Joan Martí Jovell