Escritos Joan Martí Jovell

Fins al segle XVII, qui pintava era un artesà: cobrava per hores treballades, pel pigment gastat, pel temps invertit. Un ofici com qualsevol altre. Però quan la pintura va entrar a les corts i va ser reconeguda com un art liberal —una activitat de la ment, no només de les mans— va néixer una figura nova: l’artista.

Aquest canvi aparentment cultural va tenir conseqüències profundes que encara estructuren el món d’avui. El pas del règim d’ofici al règim d’autoria va transformar no només com entenem l’art, sinó com valorem la creació en general. Ja no es paga per la matèria ni pel temps: es paga pel geni, la mirada, l’originalitat. Una lògica que avui apliquem molt més enllà dels museus.

Els 140 milions d’euros d’un Picasso no són el cost de la tela i l’oli. Són el preu d’una visió irrepetible. I aquest principi —que el valor rau en la unicitat creativa d’una persona, no en el procés material— ha impregnat sectors tan diversos com la moda, la publicitat, el disseny, la música o la tecnologia. Steve Jobs era presentat com un artista, no com un enginyer.

La paradoxa és que vivim en una cultura que exalta l’autoria com mai, però que al mateix temps precaritza els creadors com sempre. L’herència del segle XVII ens va donar el mite del geni; el segle XXI ens recorda que la majoria d’artistes segueixen cobrant com artesans.