Escritos Joan Martí Jovell

El temps només avança en una direcció, i aquesta certesa, tan senzilla d’enunciar, conté conseqüències profundes per a la manera com vivim i prenem decisions. La imatge és quotidiana i precisa: quan s’aboca llet al cafè, ja no hi ha marxa enrere. La llet no torna a reagrupar-se en gotetes separades, igual que no tornen les paraules dites, les relacions acabades ni els anys viscuts d’una certa manera. La irreversibilitat no és una tragèdia; és simplement la textura del temps humà. Acceptar-la ens allibera d’una fantasia paralitzant: la que diu que sempre hi haurà una segona oportunitat de desfer el que ja s’ha fet.

Aquesta mateixa lògica s’aplica als errors i als fracassos. Sovint es perceben com a interrupcions del camí, però en realitat en són una part constitutiva. Qui estudia una carrera i a mig camí descobreix que no és la seva, o qui inverteix anys en un projecte que no prospera, no ha perdut el temps: ha acumulat experiència, intuïció i un conjunt d’eines intel·lectuals que no s’aprenen d’una altra manera. El músic que abandona la música clàssica i porta aquest rigor a la composició de bandes sonores, o el metge que deixa la clínica i aplica la seva mirada diagnòstica al disseny de sistemes complexos, en són exemples eloqüents. Les idees que no funcionen en un context sovint resulten ser exactament el que es necessitava en un altre.

Davant de qualsevol repte, es poden distingir dues actituds. La primera és consolidar el que ja funciona i avançar sobre terreny conegut amb una seguretat raonable. La segona és endinsar-se en territori sense mapa, sense garanties, disposats a fracassar. Cap de les dues no és superior en abstracte: tot depèn del moment, de l’energia disponible i del nivell de risc que cadascú pot sostenir. El que importa és reconèixer en quin punt es troba un i triar amb lucidesa.

Al capdavall, la natura funciona de manera asimètrica a gran escala: el futur és diferent del passat no per caprici, sinó per una necessitat profunda. I és precisament aquesta impossibilitat de tornar enrere el que fa que el present tingui pes i significat. Si tot fos reversible, res no importaria de debò. Viure sabent que el temps no dóna marxa enrere no hauria de generar angoixa. Hauria de generar atenció.

Joan Martí Jovell