Escritos Joan Martí Jovell

Quan un armer del segle XVIII fabricava un mosquet, cada peça era única i «casada» amb les altres del mateix objecte. Aquesta manera de treballar definia una estructura social completa: el coneixement estava distribuït entre centenars d’artesans a través de tot el territori. Si necessitaves reparar alguna cosa, sabies on trobar l’expert local. El poder residia literalment en les mans de persones concretes que podien transmetre el seu ofici d’una generació a la següent.

A finals d’aquell segle, Honoré Blanc i Thomas Jefferson van imaginar que si totes les peces fossin exactament iguals, qualsevol gallet serviria per a qualsevol mosquet. La promesa era l’autonomia individual: ara qualsevol granger podia canviar una peça sense necessitar un armer. I efectivament, vam guanyar molt. Vam guanyar rapidesa: ja no calia esperar que l’artesà trobés temps per fer-te una peça a mida. Vam guanyar accessibilitat: un granger a Juneda podia demanar per correu un gallet de recanvi i encaixar-lo directament al seu mosquet. Vam guanyar independència dels experts locals: ja no depenies de si al teu poble hi havia o no un bon armer. Vam guanyar producció massiva que abaratia els objectes i els posava a l’abast de més gent. Vam guanyar la capacitat de mantenir i reparar les nostres pròpies eines sense intermediaris.

Però aquesta democratització de la reparació va venir amb un preu ocult: ara depenies d’un sistema logístic que et fes arribar la peça correcta. L’expert no va desaparèixer; es va tornar invisible, amagat darrere de cadenes de producció i distribució. I el mosquet, tot i ser reparable, començava a tornar-se opac: funciona, però ja no cal entendre-ho del tot. Encara així, el mosquet de peces intercanviables continuava sent comprensible. Qualsevol persona mitjanament instruïda podia obrir-lo, veure’n els components i entendre el seu funcionament. Aquesta comprensió era una forma de poder i d’autonomia intel·lectual. Podíem reparar les nostres eines perquè les enteníem.

Aquí és on la història pren un gir paradoxal amb conseqüències devastadores per al ciutadà mitjà. La miniaturització contemporània ens ha portat a un punt on l’smartphone és hermètic per disseny. El seu funcionament és inaccessible no només manualment, sinó conceptualment. Hem perdut la transparència operativa de l’objecte i, amb ella, la nostra capacitat d’exercir ciutadania tecnològica. Avui el ciutadà mitjà viu envoltat d’eines que usa constantment però que no pot ni entendre ni reparar ni modificar. El telèfon, l’ordinador, el cotxe modern, fins i tot els electrodomèstics: tots són caixes negres impenetrables.

Aquesta opacitat crea una divisió social profunda entre qui pot entendre i modificar la tecnologia i qui només pot consumir-la. Mentre l’objecte artesanal preindustrial distribuïa el coneixement en múltiples artesans—creant resiliència social i autonomia col·lectiva—, la tecnologia actual el concentra en grapats de corporacions que controlen tant els dissenys com les cadenes de producció. Això no és només una qüestió tècnica, sinó una qüestió de poder: qui decideix què podem reparar, què podem modificar, fins i tot què podem entendre sobre els objectes que estructuren la nostra vida quotidiana.

El ciutadà mitjà ha perdut l’autonomia real que prometia la intercanviabilitat. Ja no podem obrir el nostre telèfon i canviar una peça, però tampoc podem entendre què està passant dins. Quan una aplicació falla, quan el cotxe dona error, quan l’ordinador es comporta estranyament, estem completament indefensos. Hem passat de poder reparar les nostres eines a ni tan sols poder diagnosticar què els passa. La nostra relació amb la tecnologia s’ha convertit en pura dependència: depenem de serveis tècnics autoritzats, d’actualitzacions que arriben quan les corporacions volen, de sistemes que evolucionen segons criteris opacs i interessos corporatius que no coincideixen amb els nostres.

Aquesta pèrdua no és només tècnica sinó existencial. Ens converteix en usuaris passius en lloc de ciutadans actius capaços de comprendre i modificar els sistemes que governen les nostres vides. El moviment pel dret a reparar no és només una reivindicació tècnica sobre qui pot obrir un telèfon, sinó una lluita política sobre qui té poder sobre els objectes i, per extensió, sobre les condicions materials de la nostra existència. Perquè al final, la història de les peces intercanviables és el relat de com cada solució tecnològica redefineix l’equilibri entre autonomia i dependència, i avui aquest equilibri s’ha trencat: tenim més objectes que mai, però menys poder que mai sobre ells. La vertadera pregunta no és si la tecnologia és perfecta, sinó per a qui és perfecta, i si estem disposats a acceptar que la sofisticació tècnica justifiqui la nostra impotència total.

Joan Martí Jovell