Escritos Joan Martí Jovell

Espanya segueix sent a la cua europea en participació dels treballadors en les decisions estratègiques de les empreses. Mentre a Alemanya o Suècia la meitat dels consells d’administració de les grans empreses incorporen representants dels treballadors, aquí no hi ha cap veu obrera en aquella taula. És una anomalia democràtica que un informe recent sobre democràcia i treball posa sobre la taula amb dades i propostes concretes.

El punt de partida és la Constitució espanyola, que reconeix que no es pot construir una societat democràtica ignorant l’espai on la gent passa la major part del temps: la feina. Dues promeses quedaven implícites en aquell text: tenir veu i accedir a la propietat. Dècades després, cap de les dues s’ha desenvolupat de manera real. Tant l’esquerra com la dreta han sostingut un model neoliberal que ha deixat les decisions estratègiques exclusivament en mans dels accionistes, mentre els treballadors —els que inverteixen el seu temps, el seu cos i la seva energia en el negoci— no tenen cap capacitat de governar aquesta inversió.

Aquesta és la contradicció central que l’informe vol nomenar: quan es parla d’inversió, es pensa automàticament en el capital. Però qui realment inverteix en l’economia, en cos i ànima, són els treballadors. Reconèixer-ho implica donar-los eines de codecisió, no només canals d’informació i consulta com els actuals comitès d’empresa, que es queden curts davant dels reptes actuals.

Un d’aquests reptes és la intel·ligència artificial. Les eines d’IA s’estan convertint en una forma extraordinàriament potent de governar la vida laboral: determinen ritmes, avaluen rendiments, prenen decisions sobre organització i conciliació. Que els treballadors no puguin intervenir en com s’implementen aquests sistemes és, en termes democràtics, un dèficit greu. El model de codecisió que proposa l’informe passa precisament per reconèixer el dret dels treballadors a consentir les decisions estratègiques, un llindar mínim en qualsevol sistema que es vulgui dir democràtic.

L’informe també aborda un problema poc debatut: un terç de les pimes espanyoles no tenen pla de successió per als pròxims deu anys. És una xifra que afecta directament la resiliència econòmica i la sobirania productiva del país, i que obre la porta a plantejar nous instruments —com els fons ciutadans— per accelerar una transició de la propietat que avui segueix concentrada en inversors allunyats del dia a dia de les empreses.

En aquest context, el debat sobre l’absentisme que ha agitat recentment la patronal resulta revelador. Atribuir la desconnexió laboral a una manca de compromís dels treballadors és, com a mínim, una lectura incompleta. A ningú no li agrada sentir-se incòmode amb els seus compromisos, i la participació real en les decisions és, precisament, una de les formes més eficients de resoldre aquest problema. La patronal, però, no sembla disposada a llegir-ho així.

Catalunya, amb la seva tradició sindical i cooperativista, podria estar especialment ben posicionada per liderar aquest camí. La pregunta és si hi haurà voluntat política i empresarial per recórrer-lo.

Joan Martí Jovell