Escritos Joan Martí Jovell

Quan un artista crea, posa en marxa forces que sovint el desborden: la metàfora, el símbol, l’ambigüitat, la ressonància emocional. És el que podríem anomenar el poder en estat brut de l’art —cru, desprotegit, sense el filtre de la raó. I precisament per això pot generar incomoditat. Una obra massa oberta, massa densa en la seva opacitat, s’escapa de les mans de qui l’ha concebuda. L’artista es troba, d’alguna manera, a mercè del que ell mateix ha creat.

Davant d’aquesta inquietud, alguns artistes —pintors, músics, escriptors, actors— tenen una manera curiosa de resoldre aquest problema: amaguen dins de la seva obra una pista per entendre-la. Com si hi deixessin una guia secreta entre les capes. Però ho fan amb subtilesa i ironia, sense explicar-ho directament. No és un pròleg ni una nota: és un gest discret, quasi furtiu.

La paradoxa que en resulta és reveladora. L’artista intenta domar allò que ell mateix ha alliberat —i en fer-ho amb ironia, admet tàcitament que l’intent és una mica absurd, potser fins i tot innecessari. Sap, en el fons, que no pot controlar la seva obra, i que probablement tampoc no hauria de voler-ho fer. La ironia funciona, llavors, com una presa de distància: una manera de reconèixer, sense dir-ho, que el gest del creador que desconfia de la pròpia creació és, si més no, revelador de la seva fragilitat.

Al capdavall, l’obra d’art es constitueix en el lloc on s’escenifica una tensió que no té resolució: la de l’autor que vol ser comprès i l’obra que aspira a ser lliure.

Joan Martí Jovell