Escritos Joan Martí Jovell

A la pel·lícula Stalker, de Tarkovski, tres persones arriben, després d’un llarg camí, a una Habitació misteriosa enmig d’un camp buit. Si hi entres, pots aconseguir el teu desig més profund. Un d’ells, l’Stalker, fa de guia i no hi entra; la seva feina era portar els altres dos —un Professor i un Escriptor— fins allà. Quan arriben, els dos dubten. Han esmerçat temps i esforç per arribar-hi, però ara no saben quin és, de veritat, el seu desig més profund.

L’Stalker els explica que l’Habitació no et dona el que creus voler, sinó el que vols de debò, en el fons. Els diu que no cal que pensin en res concret, sinó que repassin la seva vida, com quan diuen que la veus sencera just abans de morir. No és fàcil mirar-se de cara a un mateix. Jung deia que la gent faria qualsevol cosa per evitar enfrontar-se a la seva pròpia ànima.

Aquesta idea no és tan diferent del geni de la llàntia o de la pregunta que tots ens hem fet alguna vegada: Què faria si em toqués la loteria? Jo mai no he sabut respondre-la de seguida. Al final sempre acabo pensant en una cosa que no tinc: poder dedicar-me només a escriure, sense horaris, sense cuinar, sense fer encàrrecs . Un desig modest i bastant comú entre els que ens dediquem a escriure. Però no estic segur que sigui un desig profund, o simplement el que crec que vull.

Podria intentar complir-lo demanant una beca en una residència d’escriptors. N’hi ha moltes i, segons amics que n’han gaudit, no és difícil aconseguir-ne una. Però tampoc tinc clar que viure apartat del món, amb tot el temps per a tu, faci que escriguis millor.

Aprofites més el temps quan en tens poc o quan en tens de sobres? No ho sé. Certament fa gràcia imaginar-se en un lloc bonic, sense preocupacions, escrivint, passejant i menjant bé, amb tot pagat. Una vida de luxe, per dir-ho clar, semblant a la dels congressos acadèmics que Bolaño ridiculitza tan bé a 2666. Tot plegat pagat pels ciutadans de a peu, que de llocs idíl·lics i de fer només el que els agrada, no en saben res.

Escriure té això: t’ajuda a pensar amb més claredat. Si ho deixo de banda, reconec que el que realment vull és tenir una vida normal, amb salut i amb aquelles quatre coses petites que et fan llevar cada matí amb ganes. La vida s’acaba, i no és tan lluny com sembla.

Joan Martí Jovell