Escritos Joan Martí Jovell

EL NAUFRAGI DEL SINGULAR (Basat en «El llibre de la memòria, volum set»)

PERSONATGES: EL BIBLIOTECARI: Un home de 60 anys. Erudit, una mica malenconiós. EL VISITANT: Un home de 40 anys. Antic amic del Bibliotecari.

ESCENARI: Una biblioteca antiga i desordenada, plena de piles de llibres i pols. És una tarda de novembre, grisa i freda. Se sent el suau repiqueteig de la pluja contra els vidres. En una taula central, un llibre obert: «El llibre de la memòria».

(En aixecar-se el teló, EL BIBLIOTECARI és dret al costat de la finestra, mirant la pluja. EL VISITANT és assegut, llegint el llibre obert sobre la taula.)

EL VISITANT: (Sense aixecar la vista del llibre) És curiós. Sempre ho vaig pensar com una història d’aventures per a nens. La balena, el vaixell… Però aquí diu que és la història més dramàtica de solitud de tota la Bíblia.

EL BIBLIOTECARI: (Girant-se) Ho és. I fixa’t en la forma. És l’únic llibre profètic escrit en tercera persona.

EL VISITANT: Tercera persona?

EL BIBLIOTECARI: Sí. Com si en submergir-se en la foscor, el «jo» s’hagués trencat, separant-se de si mateix. Jonàs només es pot narrar des de fora, com si fos un altre. Ja ho deia Rimbaud: «Je est un autre». Jo és un altre.

EL VISITANT: (Llegeix el text) «La paraula de Jahvé va ser adreçada a Jonàs… Però Jonàs es va aixecar per fugir lluny de la presència de Jahvé». No té escrúpols com Jeremies; simplement es nega.

EL BIBLIOTECARI: (Apropant-se a la taula) Fuig. Compra un passatge, puja al vaixell. I aleshores, la tempesta. El caos. Els mariners criden, resen, temen morir. I Jonàs?

EL VISITANT: Jonàs dorm.

EL BIBLIOTECARI: Al fons del celler. Profundament. El somni com la darrera evasió del món. És Oblómov arraulit al seu sofà, somiant que torna a les entranyes de la seva mare. Jonàs al ventre del vaixell… preludi de Jonàs al ventre de la balena.

EL VISITANT: Però no es pot amagar gaire temps. Les sorts l’assenyalen. «Llenceu-me al mar», els diu.

EL BIBLIOTECARI: (Amb intensitat) I el llencen. I el mar es calma. Aquí és on la mitologia popular s’equivoca. Tothom veu el gran peix com un monstre, un agent de destrucció.

EL VISITANT: I no ho és? Se l’empassa sencer.

EL BIBLIOTECARI: No. El peix el salva. El salva de morir ofegat. Escolta això: (Recita de memòria) «Van rodejar-me les aigües fins al coll, l’abisme em va embolicar, les algues es van enredar al meu cap». En aquest abisme de silenci, el peix és un refugi. Una tomba temporal.

EL VISITANT: El text esmenta el Zohar. «Tres dies i tres nits».

EL BIBLIOTECARI: Exacte. El temps que un home és a la tomba abans que se li esquincin les entranyes. Jonàs mor simbòlicament per poder renéixer. La seva negativa a parlar era una negativa a viure amb el proïsme. Qui cerca la solitud absoluta busca el silenci de la mort. Però allà, a la foscor viscosa del ventre, Jonàs finalment parla.

EL VISITANT: Resa. «Des del si de l’infern vaig demanar ajuda i tu vas escoltar la meva veu».

EL BIBLIOTECARI: Parla, i en parlar, reviu. El peix el vomita a terra ferma. Ha passat per la mort i ara  té veu.

(Pausa. EL BIBLIOTECARI camina lentament al voltant de la taula.)

EL VISITANT: Però aleshores… si ja parla, si ja accepta la seva missió, quin era el problema? Per què va fugir al principi?

EL BIBLIOTECARI: Per la por de ser un frau. Jonàs tenia un problema: ell no era un endeví, era un profeta. El veritable profeta ho sap. I Jonàs sabia una cosa terrible sobre Déu.

EL VISITANT: Que Déu és cruel?

EL BIBLIOTECARI: Al contrari. Que Déu és «misericordiós, lent a la ira i ric en bondat». Jonàs sabia que si anava a Nínive i profetitzava la seva destrucció en quaranta dies, la gent s’espantaria, se’n penediria… i Déu els perdonaria.

EL VISITANT: I aleshores la profecia de destrucció no es compliria.

EL BIBLIOTECARI: I Jonàs quedaria com un fals profeta. Aquesta és la paradoxa, amic meu. La profecia només seria certa si ell no la comunicava. Però si no la comunica, no és profeta.

EL VISITANT: (Somriu lleument) Qüestió d’orgull professional.

EL BIBLIOTECARI: Qüestió de debò. «Millor que la vida és per a mi la mort», arriba a dir. S’estima més morir que ser un mentider. Aquest és el naufragi del que és singular.

(Silenci llarg. Només se sent la pluja. EL VISITANT tanca el llibre i mira el BIBLIOTECARI amb una expressió diferent, més personal.)

EL VISITANT: Te’n recordes, d’aquella tarda de novembre? Havíem de tenir tretze o catorze anys.

EL BIBLIOTECARI: (S’atura en sec. El to canvia, es torna més suau) Caminàvem sense rumb. Feia fred, un aire gris, com avui.

EL VISITANT: Tu et vas aturar de sobte. Em vas mirar molt seriós i vas dir: «D’aquí a un any a partir d’avui, ens passarà una cosa extraordinària. Una cosa que canviarà les nostres vides per sempre».

EL BIBLIOTECARI: Ho recordo. La intuïció pura. La infinitat de possibilitats obrint-se davant nostre.

EL VISITANT: Va passar l’any. I no va passar res.

EL BIBLIOTECARI: I et vaig dir: «No importa. Passarà d’aquí a un altre any».

EL VISITANT: (Riu amb nostàlgia) I va passar el segon any. I tampoc no va passar res. Però vam seguir amb això tot el batxillerat. Ens creuàvem als passadissos i ens dèiem: «Dissabte és el dia».

EL BIBLIOTECARI: No esperàvem cap miracle. Era… una altra cosa. Ens enganxàvem al record de la predicció.

EL VISITANT: Saps? De vegades penso que vam ser falsos profetes. Com Jonàs. Vam prometre una cosa extraordinària que mai va arribar.

EL BIBLIOTECARI: (Nega amb el cap, somrient) No. T’equivoques. El que era extraordinari no era l’esdeveniment futur. El que era extraordinari era que, amb vint anys d’antelació, vam ser capaços de guardar el futur a la memòria.

EL VISITANT: Com dius?

EL BIBLIOTECARI: Aquesta cega profecia adolescent… la meva ment llançant-se feliç cap allò desconegut… això va ser l’extraordinari. Han passat dècades, estem vells, i mira’m: encara avui, cada final de novembre, em sorprenc recordant aquell dia.

EL VISITANT: El record del que mai va passar.

EL BIBLIOTECARI: El misteri del que encara no ha passat, guardat per sempre. Potser, després de tot, sí que érem profetes. Només que profetitzàvem sobre la nostra pròpia amistat i la nostra memòria.

(EL BIBLIOTECARI tanca els ulls un instant. EL VISITANT posa una mà sobre el llibre tancat.)

EL VISITANT: Aleshores, al final, Jonàs va parlar. I nosaltres també.

EL BIBLIOTECARI: Sí. I encara que no hi hagi resposta, o la resposta no sigui la que esperàvem… l’home ha començat a parlar.

(La llum s’esvaeix lentament mentre el so de la pluja augmenta.)

TELÓ