Escritos Joan Martí Jovell

Hi ha una frase que és impossible de respondre amb arguments. Senzilla, directa, gairebé innocent en la seva estructura: jo treballo, jo compleixo, i tampoc no puc accedir a un habitatge. No és una queixa. És un diagnòstic. I quan un diagnòstic és tan clar, el que falla no és la persona que el formula, sinó el sistema que l’ha fet necessari.

Durant dècades, el treball ha funcionat com una brúixola moral. Treballar molt era, gairebé per definició, ser bona persona. L’esforç, la constància, la lleialtat: virtuts en si mateixes, gairebé independents del que produïen o de si eren recompensades. Moltes generacions van créixer sota aquesta convicció i van ordenar les seves vides al seu voltant. El problema no és que ho creguessin. El problema és que era mentida, i ningú no va avisar quan va deixar de ser veritat.

El contracte social del treball es basava en una promesa concreta: a canvi de fidelitat i esforç, la societat garantia estabilitat, progrés i accés a una vida digna. L’habitatge, la seguretat, la jubilació no eren aspiracions: eren el retorn lògic d’una vida ben viscuda laboralment. Però aquest retorn ha deixat de produir-se. El sistema ha continuat exigint lleialtat mentre deixava de complir la seva part. El pacte s’ha trencat, i qui l’ha trencat no és la generació que ha decidit no creure’l.

Perquè d’això es tracta, en el fons. No d’una joventut que ha deixat de voler treballar, sinó d’una generació que ha deixat de creure que treballar —en les condicions actuals— sigui el camí cap a una vida bona. Quan el compromís laboral deixa de ser recíproc, mantenir-lo no és virtut: és autoengany. Quan l’empresa ja sap de bon principi que et descartarà, la lleialtat cap a ella no és una qüestió de caràcter, és una cessió gratuïta.

Hi ha alguna cosa profundament honesta en qui admira —i enveja— aquesta decisió. No és condescendència: és el reconeixement d’una llibertat que no es va tenir, la llibertat de no interioritzar com a virtut pròpia allò que sempre ha beneficiat més les estructures de poder que les persones. Perquè això és el gran triomf ideològic del relat del treball com a valor suprem: convèncer milions de persones que donar-se fins a l’esgotament és una qüestió de dignitat personal. La precarietat es vesteix de narrativa de l’esforç. L’explotació es converteix en caràcter. I el treballador que s’esgota acaba pensant que el problema és seu.

És el relat que transforma els drets en privilegis i els privilegis en mèrits. El que aconsegueix que la persona que no pot pagar el lloguer es pregunti si ha treballat prou, en comptes de preguntar-se per quin motiu els pisos costen el triple del que costaven fa quinze anys. El que fa que milions de persones s’autoimposin la seva pròpia precarietat convençudes que és una decisió personal.

Però aquí apareix una fractura generacional que val la pena llegir amb atenció. La generació que va complir totes les regles del joc i va descobrir que el joc estava trucat. Davant d’aquesta experiència, hi ha dues respostes possibles: el ressentiment o la lucidesa. La lucidesa consisteix a reconèixer, amb una honestedat que no tothom sosté, que els que van decidir no fer del treball una religió potser estaven veient les coses més clares.

És un dels gestos intel·lectuals més difícils que existeixen: admetre que el marc que va ordenar la teva vida era, en bona mesura, una ficció útil per a altri. No és només una crisi econòmica. És una crisi de sentit. I la resposta honesta no és defensar el marc que l’ha provocada, sinó tenir el coratge de deixar-lo caure.

Petarà tot. I potser, quan peti, podrem construir alguna cosa que no necessiti enganyar la gent perquè s’hi impliqui.

Joan Martí Jovell