Escritos Joan Martí Jovell

Benjamin, Miró i l’art de saber callar a temps

El filòsof alemany Walter Benjamin va elaborar, als anys vint del segle passat, un concepte que avui sembla escrit per comprendre l’obra del pintor català Joan Miró: allò sense expressió, aquell nucli mut que tota gran obra d’art porta dintre seu i que li impedeix mentir.

La pregunta que tot quadre planteja

Quan hom s’atura davant d’un quadre de Joan Miró —davant d’aquelles formes que floten en el negre absolut, aquells ulls sense parpella, aquelles llunes que no arriben a ser llunes— experimenta quelcom difícil de nomenar. L’obra sembla a punt de dir alguna cosa. Una paraula, una explicació, un secret que resolgui la tensió. I tanmateix, en el moment exacte en què hom creu estar a punt d’entendre, el quadre es replega. Calla.

Aquest silenci no és cap defecte. És, precisament, la condició de la seva grandesa.

Per entendre per què, cal fer un rodeo pel pensament de Walter Benjamin, el filòsof berlinès que el 1922, mentre analitzava les novel·les de Goethe, va encunyar un dels conceptes més enigmàtics de l’estètica moderna: das Ausdruckslose, allò sense expressió.

Benjamin i el nucli mut de les obres

Benjamin va observar que tota obra bella produeix allò que ell anomenava una aparença (Schein en alemany): la il·lusió que el món té forma, harmonia, sentit complet. És la seducció de la gran pintura, de la gran música, de la gran novel·la. Però aquesta aparença, advertia Benjamin, pot convertir-se en una trampa. L’obra que pretén dir-ho tot, que es tanca sobre si mateixa en perfecta totalitat, que no guarda cap secret, menteix. Es converteix, en la seva pitjor versió, en propaganda: l’estetització d’una visió del món que es presenta com a inevitable i inqüestionable.

Allò sense expressió és la potència que interromp aquesta falsedat des de l’interior de la pròpia obra. No és quelcom que el crític imposi des de fora; emergeix de l’obra mateixa com el seu límit necessari. És el moment en què el llenguatge —pictòric, literari, musical— reconeix la seva pròpia insuficiència i s’atura. Una mena d’honestedat estructural.

Benjamin distingia, en aquest sentit, entre el símbol i l’al·legoria. El símbol pretén fondre el significat i la forma en una unitat perfecta: el colom és la pau, la creu és la redempció. L’al·legoria, en canvi, mostra la distància irreductible entre allò que es vol dir i allò que la forma pot contenir. I en aquesta distància, paradoxalment, resideix una veritat més profunda: l’honestedat de qui sap que no pot dir-ho tot.

Miró, o l’art d’aturar-se

Joan Miró mai no va llegir Benjamin —o almenys no n’hi ha constància. Però tota la seva obra sembla una il·lustració pictòrica d’allò sense expressió. Les seves formes biològiques, les seves criatures nocturnes, les seves constel·lacions de signes suspesos en l’espai, són sempre gairebé alguna cosa. La lluna no és la lluna. L’ull no és un ull. El cuc negre que serpenteja per la tela no és cap cuc identificable. Són formes que frisen el significat i l’esquiven amb una precisió que té molt d’ètica, i no només d’estètica.

El fons en l’obra de Miró —aquell negre abismal que domina les seves grans teles dels anys cinquanta i seixanta, o aquell blanc cru de les Constel·lacions— no és un buit decoratiu. És allò que en termes benjaminians anomenaríem la dimensió sense expressió del quadre: allò que sosté tots els signes però que cap signe no pot esgotar. El fons devora les formes just quan estem a punt de comprendre-les del tot.

Les constel·lacions: l’exili com a silenci

Hi ha una sèrie d’obres de Miró que mereix una atenció especial des d’aquesta perspectiva. Entre 1940 i 1941, mentre Europa cremava sota l’ocupació nazi i el pintor es trobava exiliat a l’interior d’una França ja rendida, Miró va executar vint-i-tres petits guaixos que va titular, col·lectivament, Constel·lacions.

En ells conviuen desenes de signes sense jerarquia ni narrativa: cap no domina, cap no conclou, cap no explica els altres. La composició no té centre ni marge. Cada forma és simultàniament protagonista i fons. Aquesta suspensió radical del sentit —aquesta negativa a construir una història, un argument, una totalitat— és exactament l’estructura que Benjamin descrivia com allò sense expressió.

Hi ha aquí, a més, una dimensió històrica que convé no ignorar. Benjamin va morir aquell mateix any de 1940, a la frontera catalana, mentre intentava fugir dels nazis. Miró pintava les Constel·lacions a pocs quilòmetres de distància. El silenci que habita aquestes obres no és únicament formal: és també el silenci de qui no pot dir tot allò que sap, de qui ha vist coses que el llenguatge no pot contenir sense trivialitzar-les. L’aparença benjaminiana —la il·lusió d’una realitat harmoniosa i completa— resultava, en aquell context històric, una obscenitat. Allò sense expressió era l’única resposta honesta.

Una diferència que enriqueix

No tot coincideix entre el filòsof i el pintor. La lectura de Benjamin sobre allò sense expressió té quelcom de amenaçant, de vertiginós: aquell nucli mut interromp l’obra com un cop, com una esquerda que revela la fragilitat de tota aparença. El to és el d’algú que ha pensat molt sobre la catàstrofe.

En Miró, en canvi, aquell mateix silenci sembla habitat i, sovint, joiós. El fons negre no és una amenaça: és una llar. Les seves formes no cauen en el buit; hi floten amb una confiança gairebé infantil. Allò irrepresentable no aterra Miró; ho celebra.

Aquesta diferència diu alguna cosa significativa sobre la distància entre la filosofia del llenguatge de Frankfurt i el surrealisme mediterrani. Benjamin, format en la tradició jueva i en l’idealisme alemany, carrega allò sense expressió amb el pes de la prohibició bíblica de les imatges: cap representació no pot capturar la totalitat sense mentir, i aquesta impossibilitat té quelcom de sagrat i aterrador. Miró, català, hereu de la terra i del mar, converteix aquesta mateixa impossibilitat en festa.

Però en l’essencial, tots dos comparteixen una convicció que els agermana a través del temps i la disciplina: l’obra que val la pena és aquella que sap callar a temps. Que no força la totalitat. Que guarda un secret. Que deixa, en el seu interior, un espai per a allò que cap forma no pot dir.

Walter Benjamin va elaborar el concepte d’allò sense expressió en el seu assaig «Les afinitats electives de Goethe» (1922). Les Constel·lacions de Joan Miró es poden contemplar a la Fundació Joan Miró de Barcelona i al Museum of Modern Art de Nova York.