Escritos Joan Martí Jovell

Una novel·la curta oblidada del segle XIX anticipa amb sorprenent lucidesa la nostra incapacitat moderna per quedar-nos quiets

Hi ha una escena que molts reconeixeran: arriba el bon temps, els dies s’allarguen, i de sobte resulta insuportable romandre assegut. La terrassa crida, el parc exigeix, la muntanya reclama. El que a l’hivern era confort es converteix en gàbia. El curiós és que Ivan Goncharov, l’autor rus famós per haver creat el personatge més gandul de la literatura universal —l’inoblidable Oblómov—, ja va escriure sobre això el 1838. I ho va anomenar, amb una precisió inquietant, El mal de l’ímpetu.

En aquesta petita joia narrativa, la família Zúrov porta una vida perfectament ordenada durant els mesos freds: vetllades elegants, salons escalfats, converses pausades. Són el retrat de la civilització en la seva forma més còmoda. Però amb l’arribada de la primavera, alguna cosa es trenca. Una força que no obeeix la raó els arrossega fora de casa. Salten. Corren. Escalen arbres. L’àvia de més de vuitanta anys  inclosa. No és alegria, exactament. És compulsió.

El més fascinant d’aquesta obra és que el seu autor és precisament Goncharov. El mateix escriptor que va convertir la immobilitat en èpica —Oblómov passa les primeres pàgines de la seva novel·la més cèlebre sense poder aixecar-se del sofà— explora aquí el pol oposat: l’activitat descontrolada, el moviment sense propòsit, l’agitació com a patologia. Com si Goncharov sabés que la mandra i la hiperactivitat són, en el fons, dues cares de la mateixa moneda. Dues formes de fugir d’alguna cosa. Aquest dilema —actuar o jeure, llançar-se o aturar-se— recorre tota la seva obra com una pregunta sense resposta. I és, potser, la pregunta més honesta que pot formular-se sobre la condició humana.

Llegit avui, el relat adquireix una dimensió gairebé profètica. Vivim en una cultura que ha canonitzat el moviment. El sedentarisme és el nou pecat capital; l’agenda plena, la virtut suprema. Aplicacions que compten els nostres passos, escapades rurals obligatòries, el culte a l’excursionisme, la tirania del cap de setmana productiu. Ens hem convençut que moure’ns és viure, i que aturar-nos és, d’alguna manera, morir una mica. Goncharov intuïa que aquest impuls també pot ser una trampa. Que hi ha alguna cosa lleugerament absurda —i ell ho narra amb humor subtil, gairebé txekhovià— en veure tota una família respectable escalant arbres sense saber ben bé per què. La primavera no els allibera: els posseeix.

El relat funciona com a comèdia, sí. Els amics que intenten protegir els Zúrov d’ells mateixos generen situacions d’un ridícul amable i entranyable. Però sota aquesta superfície humorística batega una pregunta més fosca: què passa quan l’impuls de viure intensament es torna indistingible d’una malaltia? Quan la recerca d’experiències deixa de ser llibertat i es converteix en una altra forma de captiveri? Són preguntes que el segle XXI ha fet seves sense saber-ho, i que un escriptor rus del XIX va formular amb l’elegància de qui no pretén respondre-les.

El mal de l’ímpetu és un text breu. Es llegeix en una tarda. Però costa desfer-se’n. Especialment a la primavera.

Joan Martí Jovell