Escritos Joan Martí Jovell

Susan Sontag tenia quinze anys quan va trucar a la porta de Thomas Mann. No va ser, però, exactament com ho va explicar després.

El tercer acompanyant d’aquella tarda —absent del relat que Sontag publicaria anys més tard— es deia Merrill Rodin, un antic actor infantil de Hollywood que havia fet carrera a la docència i la direcció cultural. Era ell qui tenia els contactes: la seva tia havia conegut Katia Mann a Munic, i va ser ell qui va fer la trucada per concertar la visita. Sontag el va eliminar del relat per raons estrictament literàries. La seva presència trencava la premissa narrativa que ella volia construir: la de dos joves americans que s’atrevien a irrompre sols en un santuari de la cultura europea.

El diàleg real, documentat als diaris, coincideix poc amb la versió literària. Quan Mann els va preguntar si els agradava Hemingway, van confessar no haver-lo llegit mai i van mencionar Joyce, Kafka, Tolstoi, Romain Rolland i Jack London. La resposta de Mann va ser seca i amable alhora: «Deuen ser joves molt seriosos».

Però el que va pertorbar Sontag no va ser la grandesa de Mann, sinó precisament la seva absència. En arribar, va descobrir un home nerviós i tens, incapaç de comportar-se com el geni imperial que ella havia imaginat. Havia suposat que Mann els concediria uns instants condescendents del seu temps; en canvi, era ell qui semblava necessitar l’aprovació d’aquells visitants adolescents. La decepció va ser duradora. Amb els anys, l’opinió de Sontag sobre Mann va anar decaient fins que, a Contra la interpretació, el va arribar a acusar de mancar de força bruta i d’instal·lar interpretacions massa explícites dins de la seva pròpia obra.

El que Sontag potser no va saber llegir aquella tarda era l’angoixa política de Mann. En aquelles dates, l’escriptor redactava un assaig contundent contra la histèria anticomunista als Estats Units, però temia publicar-lo perquè podia provocar la seva ruïna. L’ambient de persecució li recordava massa l’Alemanya dels anys anteriors al 1933. Poc després, el 1952, va tornar a l’exili i va passar els seus últims anys a Suïssa.

Hi ha una ironia profunda en tot plegat. Mann havia reflexionat llargament sobre els perills dels cultes estètics i la veneració de la grandesa, i hauria pogut argumentar que hi ha una virtut artística i moral en ser aparentment banal. Tota peregrinació és sospitosa, perquè la veneració acrítica condueix, en el millor dels casos, a la decepció i, en el pitjor, a formes de fanatisme. La jove Sontag va anar a buscar un déu i va trobar un home angoixat. Potser era, sense saber-ho, la millor lliçó possible.

Joan Martí Jovell