Escritos Joan Martí Jovell

Vivim immersos en el temps. Ens envolta, ens rodeja, marca els nostres inicis i acabaments, el mencionem constantment. Però, malgrat ser omnipresent, no hi reflexionem gaire. En primer lloc, perquè al nostre cap —especialment si és un pragmàtic cap català— li costa gestionar abstraccions, i menys encara una abstracció com el temps. Quan els físics parlen de teories estranyes i inexplicables, com ara que el temps es pot corbar i revertir, o desplegar-se en realitats paral·leles, la majoria tirem la tovallola.

Vivim deambulant com a aficionats en un univers professional i en gran part incomprensible. En una ocasió, un grup de periodistes va demanar a Albert Einstein que expliqués la relativitat de manera entenedora. «Una hora asseguts amb una noia maca al banc d’un parc passa en un minut», va dir. «Però un minut sobre una estufa al roig viu sembla una hora. Això és la relativitat». Sona senzill i enginyós, però no està gens clar que això apropi ningú a comprendre la teoria de la relativitat, ni la general ni l’especial.

En gran mesura, confondrem el temps abstracte amb l’edat pragmàtica. I la nostra noció del temps triga a desenvolupar-se. De petit hom experimenta el temps més com una qüestió de velocitat. La vida té dues velocitats essencials: la inexistent i la lenta. Ni tan sols se’n pren consciència quan hom juga, llegeix un llibre, observa un animal exòtic al zoo, veu passar un tren de vapor, menja un gelat. Són moments completament propis, deslligats de context, absoluts. I després, durant bona part de la resta de la infantesa, la lentitud: aquells intervals llargs, elàstics, que es produeixen quan esperem que passi el següent. «Quant falta?» és la pregunta simbòlica de la infantesa.

De nen hom no pensa mai com funcionen l’edat i el temps per als adults. Sembla que hi ha dues categories d’adults: els de la generació dels pares i la resta, gent gran, encara que no tant, tots amb les jaquetes, els bigotis i els audiòfons. La maduresa sembla un estat tan ferm com inabastable. És com si els adults ho comprenguessin tot —excepte, potser, els nens— i com si el seu món fos molt estable. Mai no se li acudeix al nen pensar que les seves reaccions puguin ser simulades, com tampoc els sentiments que expressen o la seva comprensió mateixa de la vida.

Després hom creix i canvia de perspectiva: comprèn que la maduresa no és pas tan ferma i impertorbable com es veu des de fora, i que cadascuna de les seves presumptes certeses pot evaporar-se en qualsevol moment. El que enganya el nen, comprensiblement, és que la vida futura sembla marcada per una sèrie previsible de dates i edats en què se suposa que succeeixen coses. La caiguda de les dents de llet, els pantalons llargs, la primera menstruació, el pas a la secundària, l’edat de votar. I després, les fiables etapes de la maduresa, fins que arriba la jubilació.

El nen distingeix amb rigor i orgull entre tenir sis anys i mig i sis i tres quarts. L’adult adopta una visió més a llarg termini i calcula per dècades. Al llarg de tot el seu recorregut vital disposa de reconfortants i sàvies dites a què recórrer. «L’edat és mental», per exemple. Mai no ha acabat de convèncer aquest proverbi. Sembla una tossuda negació de la mort i també una incitació a vergonyosos deliris. Com a realista escèptic, hom creu que tenim l’edat que marqui el nostre carnet de conduir i passaport, i que no hauríem de simular el contrari.

Després hi ha allò de «cadascú té l’edat que aparenta». George Orwell va establir tristament que «als cinquanta tothom té la cara que mereix». No va viure prou per descobrir si això s’hi aplicava també —va morir als quaranta-cinc anys—, però en tot cas aquesta citadíssima sentència tampoc no sembla certa. Més aviat és una mostra del puritanisme innat d’Orwell. En el procés d’envelliment els gens són molt més importants que els nostres mèrits.

Joan Martí Jovell