Escritos Joan Martí Jovell

Hi ha personatges en la literatura que transcendeixen les pàgines del llibre per convertir-se en arquetips. Un d’ells és Ilià Ilitx Oblómov, el protagonista de la novel·la homònima que Ivà A. Gontxarov va publicar l’any 1859. Però, qui és realment Oblómov? La resposta, tan senzilla com profunda, la ofereix el mateix narrador en les primeres pàgines: «Estar estirat no era per a Oblómov una necessitat com ho és per al malalt o per al qui té son, ni una casualitat com per al qui està cansat, ni tan sols un plaer com per al mandrós; era un estat normal».

Aquesta declaració és la pedra angular d’una de les obres centrals de la literatura russa. Per a Oblómov, hereu terratinent que passa els seus dies enfundat en una desgastada bata asiàtica sobre el seu divan, la immobilitat no és un símptoma d’esgotament, sinó l’eix de la seva existència. És la negació més absoluta del mite del progrés que dominava la Rússia de mitjan segle XIX.

Gontxarov construeix així el retrat més depurat de l’anomenat «home superflu», una figura recurrent en autors com Puixkin o Turguénev, que encarna la paràlisi d’una noblesa russa que, mancada de propòsit després de l’abolició de les seves obligacions socials, es refugia en l’apatia. Oblómov porta aquest concepte a l’extrem: no només és superflu per a la societat, sinó que ha decidit ser-ho per a si mateix, abandonant la seva carrera en el funcionariat i retraient-se de la vida social amb una convicció que frega la filosofia.

Tanmateix, la genialitat de Gontxarov no rau en la mera caricatura. L’autor desplega un humor sostingut i una narració distant però profundament comprensiva per mostrar l’esquerda en la cuirassa del protagonista. A instàncies del seu amic, l’imparable i pragmàtic Andréi Shtolz (el seu perfecte antagonista germano-rus), Oblómov experimenta un estrany renaixement.

En aquest punt, la novel·la es converteix en un drama subtil. L’estat normal del divan es veu amenaçat per la possibilitat d’una altra classe de vida, una on sorgeixen la confiança i l’amor. El lector assisteix llavors a una misteriosa sacsejada: l’home que havia convertit la inèrcia en la seva identitat s’enfronta a la possibilitat de ser feliç. El conflicte entre la seguretat letàrgica de la seva bata i el vertigen de l’acció plena conforma el nucli emocional d’una obra mestra.

A 165 anys de la seva publicació, Oblómov continua sent un mirall incòmode. En una època que idolatra la productivitat, l’autoexplotació laboral i l’ansietat per l’èxit, la figura del qui tria «no fer» com a estat natural adquireix una dimensió gairebé subversiva. El text de Gontxarov, amb la seva perfecta organització dramàtica i la seva claredat narrativa, no és només un diagnòstic de l’aristocràcia russa prerevolucionària, sinó una pregunta atemporal sobre el dret a la inacció.

És Oblómov un mandrós? Segons el narrador, no. La seva mandra no busca el plaer, sinó la quietud. Potser per això la seva figura persisteix: perquè en algun racó de la nostra consciència, davant del vertigen del món modern, tots anhelem, encara que sigui només per un instant, el terrible i acollidor refugi del seu divan.

Joan Martí Jovell