Escritos Joan Martí Jovell

Hi ha una contradicció que s’instal·la al centre de la vida humana: el veritable encontre amb un mateix no es produeix en la distància del retir, sinó en el cor mateix de la vida compartida. No és l’ermità qui més es coneix, sinó qui més profundament pertany.

Aquesta inversió incomoda, però té una lògica exigent: només qui està genuïnament vinculat —a altres persones, a una idea que el transcendeix, a alguna cosa més gran que el seu propi nom— pot trobar-se de debò. La pertinença, lluny d’esborrar l’individu, seria la condició sense la qual l’individu no arriba a existir.

Ara bé, aquest encontre té un preu. Assolir aquesta profunditat implica dissoldre els contorns habituals del jo. Trobar-se a fons amb un mateix és, paradoxalment, perdre alguna cosa del que hom creia ser. No una pèrdua com a fracàs, sinó com a transformació: el jo que emergeix del vincle autèntic ja no és el mateix que hi va entrar.

Cal distingir, però, entre dues menes de comunitat. N’hi ha una que anestesia —el soroll social, la pertinença de grup que aplaca l’angoixa sense interrogar-la— i una altra que desperta. La diferència no rau en la forma exterior sinó en la disposició interior: la voluntat de deixar-se afectar, de permetre que l’altre o la idea arribin a importar de debò.

I és aquí on emergeix la solitud més fonda. No com a absència de companyia, sinó com a consciència d’una distància irreductible que cap vincle no cancel·la del tot. Aquesta solitud no és el fracàs del vincle: n’és el revers necessari, l’ombra que projecta la seva pròpia llum.

La proximitat i la distància, la comunitat i la solitud, la troballa del jo i la seva dissolució no s’exclouen: es sostenen mútuament. Cada pol existeix únicament en tensió amb l’altre. La solitud més autèntica no precedeix la comunitat ni la succeeix: viu dins d’ella, com la seva condició i el seu fruit alhora.

Joan Martí Jovell